sábado, 28 de febrero de 2009

Japó


Avui solament volia actualitzar amb una petita entrada sobre l'educació al Japó, anticipant-me al documental que veurem a classe.
Justament ara estic mirant un "reportatge" (el teniu a sota) sobre la vida i la societat al Japó degut a la curiositat que em va despertar el fenomen hikikomori al llegir-lo en algun bloc. Després de comentar la seva entrada vaig voler saber una mica més sobre aquest fet, i un cop em vaig informar vaig voler saber més sobre la seva educació i la forma de vida per veure si d’alguna forma podia arribar a treure conclusions millor fonamentades sobre el motiu d’aquest aïllament.

Al marge dels hikikomori, el que més m’ha sobtat de la seva de forma de vida ha sigut en el moment en que una dona explicava al reporter que ella no sentia amor pel seu marit. Deia que no es veien gaire, que ell sempre treballa fins tard i que els caps de setmana estva sempre jugant al golf. Bé, doncs en aquesta conversa també estava la filla al davant i deia rient: "clar! així és la vida aquí, així ens han educat, els matrimonis no tenen amor, ni temps per petons ni abraçades". M’ha semblat sorprenent que la seva educació els hagi fet tenir aquesta visió del matrimoni (¿us sona d'algo?...). És trist que per culpa d’una cultura que et ve ja imposada hagis de reprimir tants sentiments o que hagis de perdre’t tantíssimes coses vitals per a la vida vida, sentiments o relacions sense les quals nosaltres no podríem imaginar-nos.

El fet de que hagi relacionat el pensament que tenen del matrimoni amb l’educació m’ha fet pensar en el text que va pujar l’Enric sobre si l’escola hauria d’ensenyar valors als nens. La meva opinió sobre el que penso del fet que s’ensenyin valors a l’escola ve recolzada per la frase anterior que he extret del documental. Considero que al marge del tipus de govern que tingui un país, o que al marge de la ideologia o cultura, hi ha actituds i comportaments humans que s’han de potenciar, sentiments i emocions que ens fan diferents dels demés animals i que ens permeten estar realment vius. Aquesta mena de valors crec que no venen condicionats per quin tipus de política tingui un país, o pel tipus de religió, tot i que ja se sap que és molt difícil que no influeixin: està clar que en una país on predomini una religió que prohibeixi el sexe sense finalitats de procrear, o que prohibeixi expressar l’amor en públic, o que vegi les relacions sentimentals entre individus com algo pecaminós, sempre tindrà una repercussió en l’educació, i que si el que volem ensenyar son "valors socials" podria ser comprensible, però tenint en compte que actualment hi ha una facilitat (pels països més desenvolupats) de viatjar, de canviar de cultura, de país, de vida, s’han d’ensenyar uns valors morals bàsics de forma objectiva i deixant que l’individu valori per si mateix que és lo millor, tot i que això, ara per ara, és un pensament completament utòpic. La societat exerceix massa influència sobre les persones i genera massa rebuig als que no pensen com nosaltres, per això seria arriscat que els valors socials que pogués adquirir el nen pel seu compte fossin diferents als predominants.

Però... ¿qui decideix quins son els valors que s’han d’ensenyar? i... ¿es poden ensenyar "valors" d’una manera neutral? Per mi la neutralitat o la objectivitat sobre valors morals no existeix, conseqüentment la gent acabaria impregnant-se dels de la majoria de la societat, així no hagués servit de res.

Després de aquesta parrafada segueixo una mica perdut i no acabo de saber quina postura defensar, però el que si tinc clar és que la base per a poder parlar de valors hauria de ser el respecte, i a partir d’aquí... ja vindrà lo demés.

Aquí us passo el link, segur que complementa el que veiem a classe:









També surt una conversa sobre sexe molt bona entre el reporter, de Noruega, i una noia japonesa!

2 comentarios:

  1. La setmana passada casualment jo també vaig llegir un article sobre el fet que s'està produint al Japó. I sí, és realment trist. A mí em sembla inclús subjectiu. No entenc com la població jove pot aïllarse d'una forma tan freda i solitaria.
    Potser és atrevit dir-ho, però a la meva manera d'entendre les coses el que passa a Japó passa a tot occident. La diferéncia és que aquí ho coneixem com "depresió"...i altres tantes enfermetats psicològiques que poc a poc anem sentint.
    Tu mateix ho has dit, el problema regeix en aquesta societat. Hem arribat a un extrem que encara mai habiem conegut. Un món competitiu, hipòcrita i fred que ha oblidat el poc que ens cal per sobreviure i ser feliços.

    Hi ha una cosa que no em cuadra amb absolut. El "primer món" actualment ja coneix els medis que podrien permetre que la humanitat visqués d'una forma molt més harmoniosa entre ella mateixa y amb el propi cosmos. Com és que encara no es començen a produir CAMBIS??
    Mira Joel, el més llògic i evident és creure que la clau resideix en l'educació amb uns valors, però és molt difícil arribar a una uniformitat global. Està clar que l'educació pot fer molt però jo crec que ha arribat un moment on qui hauria d'actuar som nosaltres, la joventut. Tenim el poder de que hem de ser escoltats, som el futur.I què fem?? RES!!!!

    Deixo d'escriure que m'agobiu.
    Si encuentras la solución, porfavor dimelo.

    Lola

    ResponderEliminar
  2. Bones Lola! Gràcies pel comentari.

    Anem per parts: Jo realment si que entenc aquest fenòmen. Entenc que un jove es pugui aïllar, i sé que precisament és per culpa de la societat i per infinitat de factors que el fan sentir inferior SOCIALMENT i provoquen que se senti com un "bitxo araro". En tot cas el que no entenc és com hem arribat a aquest extrem, però si entenc que la gent caigui en aquestes depresions que tu dius. La diferència que tenim a occident, i és precisament del que parlo més amunt, és que aquí si un nen es tanca a l'habitació el pare l'agafa pels cabells i el treu a patades.
    Ok, aquí tenim una educació "pitjor" o menys estricta i tot el que vulguis, però està clar que aquestes coses no passen. Crec que això es degut a que totes les accions radicals desencadenen conseqüencies igualment radicals, i precisament és el que està passant allà.

    La solució ni l'he trobat jo ni crec que la pugui arribar a trobar ningú, almenys una solució que realment es pugui aplicar i sigui efectiva. Jo penso que el món i la vida es van crear per a ser lliures, igual que la planta que creix i es mor i torna a la vida de forma cíclica, però ha arribat un moment en que la manipulació que hem fet del que es coneix, d'una forma natural, com VIDA ha sigut tan brutal que ja no hi ha marxa enrera. Es poden paliar els efectes destructius que provoca l'educació ineficaç que rebem, però considero que canviar-ho a nivell mundial és gairebé utòpic... aix... sort que d'utopies també es viu...

    Gràcies per la teva reflexió, de veritat ;)

    ResponderEliminar