"Vaga activa"

Avui s’ha generat un nou debat a classe referent a l’EEES (alies Bolonya), però aquesta vegada no ha sigut per discutir sobre la seva aplicació.

Com ja sabíem, durant aquests dies es farà una vaga activa consistent en paralitzar les classes ordinàries per a realitzar petites assemblees a les hores de classe, sempre relacionat amb l’aplicació de l’EEES i amb caire informatiu i, si cap, d’acció. L’objectiu és simple: recollir opinions de tots els estudiants i, sobretot, formar-nos a tots aquells que no tenen, o tenim, les idees clares sobre el que està passant, però sobretot que se’ns escolti.

El major problema, que ja es veia venir, era quan un petit grup d’alumnes (una minoria absoluta) han començat a “increpar” d’alguna manera als representants de l’assemblea que han vingut a la nostra classe per a fer el debat. El tema és que aquest grup no veia correcte que s’estiguessin paralitzant les classes, ja que s’ha de tenir en compte que el disseny curricular al que estem acollits la majoria de nosaltres inclou una avaluació contínua, i pensaven que potser es posarien en perill els seves qualificacions. Bé, jo solament volia aclarir, des del meu punt de vista, alguns punts:

1- El temps d’aquesta vaga, tal i com ens han informat (tot i que aquesta nit es concretarà en una assemblea general), no durarà més enllà d’una setmana, és a dir, com a molt perdrem dues o tres classes.

2- Hem plantejat alternatives conjuntament amb els professors i tots (almenys els nostres) semblen estar d’acord en adaptar el currículum de l’assignatura al que està passant aquests dies. A demés pujaran el temari al campus virtual, fet que no ens impossibilitarà continuar amb l’aprenentatge de cada assignatura de forma continuada durant aquests dies.

3- Nosaltres, com a pedagogs, ens perdrem una setmana de docència, cert, però rebrem una formació d’un altre tipus que potser és més útil que moltes de les assignatures que cursem. I el que deia una companya: “una setmana i mitja no és res, quan ens posem malalts també perdem classes i no s’acaba el món”.

4- NINGÚ obliga als alumnes a romandre a les assemblees. Tots som lliures de marxar a la biblioteca a estudiar, a marxar a casa o a anar a les tutories dels professors per a que ens expliquin el temari en el cas de que no l’assimilem amb el que pengin a Internet.

5- Si tots parlem sempre de democràcia i respecte, apliquem-ho: els alumnes que no estiguin d’acord amb aquesta formació que rebrem, i de la que serem partícips actius, que entenguin que la majoria està d’acord amb prendre aquesta mesura.

Podria enumerar 50 punts més a favor d’aquestes jornades, però crec que amb això ja és suficient, a demés a ningú li importa gaire la meva opinió personal. No cal que la gent es preocupi per les notes, ni que diguin “jo pago per venir a classe”, sinó que haurien d’ intentat aprofitar aquesta oportunitat de formar part d’un procés que marcarà un abans i un després a les universitats, una oportunitat que si no fos “imposada” (no trobo la paraula adequada, per això la poso entre cometes) segurament no contemplarien.

I insisteixo, els professors hi han estat d’acord i estan oferint alternatives, així que sabem que els tenim de la nostra part. Intentem gaudim una mica d’una activitat que, de ben segur, molt de nosaltres (i jo el primer) no faríem si no fos d’aquesta forma, ja sigui per manca de temps, de ganes, de por... ja que, al cap i a la fi, la nostra carrera es basa en aprendre a aprendre, aprendre a educar i a educar-nos.

Sobre el desenvolupament de l’assemblea crec que hi ha alguns punts en contra dels membres de la mateixa assemblea de Mundet. Primer de tot crec que han d’entendre que la majoria de gent no ha estat mai en una assemblea, ni en un debat regulat, per això hauríen d' haver explicat una mica més el funcionament d’ aquest debats i ser una mica més tolerant amb les opinions contraries a les seves. No demanem que siguin completament objectius, això és impossible, però almenys entendre una mica la desconfiança de la gent i la poca formació, però sobretot no "alterar-se" amb aquelles opinions diferents.

Amb aquesta reflexió no sé ben bé el que vull dir, solament necessitava endreçar una mica les idees, i els fets, però crec que ha servit de ben poc. No vull que ningú s'ofengui, i menys encara els que han marxat de classe, la seva decisió és completament recpectable i legítima. I com sempre, respecte.

"Llibres vs Porres"

¿Què està passant? ¿Com podem deixar que segueixi passant això? Tots sabem, i molts coneixem de primera mà, el que és el poder de l’autoritat, però tot i així el 90% de la població segueix deixant que ens destorcin aquests que es fan anomenar “defensors de la llei”.

Estem farts de que la televisió no doni la importància que es mereix a aquests fets antidemocràtics i violents que es donen sense cap necessitat amb les nostres autoritats. ¿Per què la gent es queixa tant de la guerra, la guerra, la guerra, i després no mouen un dit per fets que passen a casa nostra? Sembla mentida... de veritat que no ho entenc. ¿Què falla? ¿És un problema d’educació? ¿o és un problema d’ignorància? ¿La ignorància a la que es veu sumida la majoria del ciutadans al no voler contemplar més que els que ens ofereix durant trenta minuts un telenotícies manipulat?

Jo no em puc creure que algú pugui veure aquest vídeo i es quedi indiferent. No m’entra al cap com conflictes com aquests deixen indiferent a totes aquelles persones que després s’alarmen bojament quan un atemptat ha causat 1 mort innocent, o quan els anostres amics americans maten i maten indiscriminadament a la població de països subdesenvolupats. Ah, clar... quan els rota als mitjans de comunicació ens bombardegen amb propaganda anti-terrorista o anti-reivindicativa i fan que conflictes com aquests, els que vivim joves i no tan joves a les manifestacions, quedin eclipsats per problemes internacionals que, a primera vista, sembles més catastròfics. ¿Què passarà amb aquestes imatges i amb els detinguts? En una setmana la gent ja no recordarà res, i els que ho recorden ho veuran tan llunyà que pensaran que solament han sigut un grup de quatre punkis antisistema que busquen brega... o això és el que ens volen fer creure.

Crec que a les classes, vista la majoria d’opinions que els professors ens deixen entreveure, hauríem de parlar més d’aquests fets. Ja no parlo de Bolonya, de fets puntuals com aquests, o de la LOU, sinó de ser també crítics amb el que ens està passant. Està clar que la universitat no està per dir-nos quina posició hem d’adoptar a l’hora de posicionar-nos en conflictes d’aquest tipus, però lògicament el que succeeix en aquestes situacions hauria d’anar en contra de el que és la nostra educació. Una educació que, en certa manera, intenta fer-nos persones tolerants i que vulguem ajudar als demés (de fet, la nostra carrera, es basa en ajudar als demés, almenys d’alguna o altra forma). Aleshores torno a preguntar-me ¿què falla? ¿com pot ser que encara hi hagi gent que no vulgui obrir els ulls? I torno a relacionar aquesta entrada amb el que comentàvem fa uns dies sobre ensenyar valors a l’escola. No cal que siguin uns valors determinats per l’entorn social, per la cultura o pels interessos de l’educand, sinó que son valors comuns en totes les cultures, basats en la tolerància i la reflexió crítica i en la empatia. Crec que si s’ haguessin intentat ensenyar aquests valors temps enrere ara no tindríem aquests problemes.

Hem de pensar que som majoria absoluta, i ja no parlo solament dels universitaris, sinó de la població en general. Hem de començar a educar persones, i amb això no vull dir anti-sistema, que estiguin disposades a canviar la realitat, a contribuir de forma activa en la millora d’un món millor (i no vull que soni com un tòpic típic), ja que si seguim com fins ara l’únic que aconseguirem és continuar sotmesos a la voluntat d’uns pocs, d’ un feixisme camuflat en la paraula “democràcia”, a un capitalisme que ens exprimeix i després ens diu que amb una ajuda per a la vivenda ja podem estar contents. I lo “bo” és que conseguieix que la gent calli...

Ja n’hi ha prou, si us plau.

"Pensant en els Altres"

Documental titulado "Pensant en els altres" emitido por Televisió de Catalunya (Canal 33). Muestra el sistema pedagógico del profesor Toshiro Kanamori en la escuela pública infantil Minami Kodatsuno, en la ciudad de Kanazawa. (Si feu doble click sobre el video us envia a la pàgina del youtube. Allà podeu trobar les altres parts)

A través del vídeo podeu accedir a les altres parts. En total son 6 parts de 10 minuts cada una.
Primer de tot he de dir que feia temps que no m' emocionava tant mirant un vídeo. No sé ben bé si era perquè en el moment de mirar-lo estava més sensible o perquè realment és commovedor. Aquest reportatge ens demostra com es pot educar als alumnes a través d’uns valors comuns que, en principi, ens faran ser feliços.

Tornant una mica al text del que varem parlar fa uns dies a classe, sobre si es podien ensenyar valors a l’escola, crec que aquesta metodologia que s’aplica a la classe del senyor Kanamori ens dóna la resposta a si es poden ensenyar valors. El principal punt del debat que sorgia al parlar sobre aquest tema era que pensàvem que seria impossible ensenyar uns valors que servissin per a tots, ja sigui per la diversitat cultural existent, per les diverses tradicions de la gent, per les ètnies, etc. però els valors als que jo feia referència en antigues actualitzacions, els valors comuns, crec que es reflexa en aquest documental.

L’empatia és la màxima expressió de la tolerància i el “respecte”, i per això és la columna vertebral d’aquest tipus d’educació que es practica en aquesta escola.

És cert que en classes massificades com les nostres seria bastant difícil poder tenir una educació tan “personalitzada” o tan “afectiva”, però no seria impossible. El lema de “ser feliços”, que prediquen en el documental, potencia la motivació de l’alumne per les classes i forma alhora persones més crítiques. També es ressalta la unió, el sentiment de grup, d’ajudar als demés, però totes aquestes característiques son les que es desprenen del sentiment d’empatia. El benestar que es respira a les classes ajuda a que els alumnes estiguin més atents, a que vulguis participar constantment donant la seva opinió, a que tinguin ganes d’aprendre. Això és un altre exemple de la importància de la relació entre educand i educador.

Cert és també que el professors quan s’enfada s’ enfada... i molt! Hi ha un moment del vídeo en el que inclús dona un cop a la pissarra i alça la veu i comença a moure les mans amunt i avall. Això deixa als nens glaçats, però entenen que si ha arribat a aquest extrem és perquè l’han feta grossa. Aquest contrast entre estar excessivament content amb els alumnes i després passar a un pol completament oposat fa que ells mateixos se’n adonin de que han fet malament, i de que vulguin que el seu professor torni a ser com abans, per això assumeixen sempre la culpa i demanen disculpes. Això és disciplina.

Després de mirar-lo i pensar en un nen qualsevol de 10 anys aquí a Catalunya me’n adono del retràs descomunal que portem en relació a escoles així, i no solament a nivell de coneixements, sinó a nivell humà. Totes les comparacions son odioses, però realment veure vídeos d’aquests em fa entendre perquè estem a la cua de l’educació.

Nosaltres som el futur, enriquim-nos i prenen idees de totes les metodologies que anem veient a classe, en vídeos, en escrits, en llibres, i prenem consciència de que podem millorar el futur educatiu!

Us recomano que el mireu, és un documental preciós i molt profitós. Aviam qui pot aguantar les llàgrimes...

Salut! (i tolerància)

"Tan Monos Com Ells"

Avui solament vull deixar un video que vaig veure, també, al programa 30 minuts: "A punt de començar un nou curs escolar, "30 minuts" s'endinsa en un experiment que comporta una nova forma d'estudiar. Un equip del programa ha passat tres mesos en una classe d'adolescents d'un institut d'educació secundària constituïts en una mena de "banc de proves" per superar el desinterès, a còpia d'observar els primats del Zoo de Barcelona i fer-ne un treball documental."

L'enfocament que fan d'aquestes classes m'ha recordat a la metodologia que s'aplicava en moltes de les escoles que apareixien al llibre "Escuelas Democráticas" per M.W. Apple i J.A. BEANE. En el llibre, al igual que al codumental, les classes i el currículum no tenien un patró fix, sinó que eren els mateixos alumnes, depenent de les seves inquietuds, els que anàven construint dia a dia el que era el desenvolupament de l'assignatura. D'aquesta manera, a part de tenir unes classes més pràctiques i dinàmiques, s'assegura la motivació de l'educand, ja que és ell mateix qui marca les pautes a seguir i conjuntament es decideix què i com es volen fer les coses. Això, crec, és un factor determinant per enriquir el potencial d'aprenentatge i per a superar el desinterès.

Al video surten algunes crítiques que fan els professors més "tradicionals". Està força bé, us engresco a que el mireu :)

http://www.tv3.cat/videos/675029/Tan-monos-com-nosaltres

"Visc A les cases barates"

Ahir per la nit vaig veure el vídeo del programa 30 minuts de "Visc a les cases barates". Al vídeo s’intenta mostrar, una mica per sobre, quin és el dia a dia en una escola d'un barri marginal de Barcelona on la majoria d’alumnes son gitanos. És sabut que la gent d’ètnia gitana (almenys la part que coneixem) és completament diferent a la nostra, tant a nivell de forma de vida com a nivell educatiu. A les aules es veu el "descontrol" que tenen, però sobretot l’alt grau d’analfabetisme.

L’escola està destruïda i l’ajuntament no vol invertir en una escola d’un barri marginal on gairebé no hi arriba el transport públic, i menys encara la població catalana, aquest és el gran problema que vol reflexa el vídeo. Hi ha cables d’electricitat a l' abast de qualsevol nen, hi ha sostres que s’enderroquen, serveis inundats, etc: una vergonya.

La majoria de professors d’aquesta escola saben al que s’enfronten, i per això es prenen la docència des d’un altra punt de vista. No realitzen les típiques classes d’una hora on el professor parla i parla i els alumnes solament escolten, sinó que s’intenta interactuar amb l’alumne i, degut al nombre reduït d’estudiants per aula, s’intenta personalitzar (a grosso modo) l’educació. Els professors realment es preocupen pels alumnes, de fet hi ha una professors que diu que un dia va anar a casa d' un alumnes a buscar-lo.
El que m’ha agradat és la llibertat que tenen els alumnes, no pel fet de que els deixin fer el que volen, sinó pel fet de que el docent sàpigui adaptar-se a la realitat. Ell mateix ho diu: "seria absurd fer classes de més de 20 minuts i tenir als alumnes tancats a classe". Donen una gran importància a l' entorn, al barri, a la realitat social que viuen els alumnes en general, i crec que això hauria de servir de precedent.
Un dels professors (que de fet és un economista) planteja el problema que sorgirà a llarg termini: s' eixamplarà l' esquerda social que ens separa. ¿Què fem? ¿Com creieu que podríem adaptar la "forma de vida" d' aquesta ètnia en una escola? A mi realment em costa trobar una resposta, i per molt que hi penso no veig la forma de homogeneïtzar una educació comuna.

Solament volia postejar aquest vídeo perquè crec que l’hauríeu de veure tots. A mi realment m' ha despertat unes ganes boges de voler donar docència en centres així, on la originalitat i l’experimentació estan presents en tota la carrera del docent: s' han d’adaptar a la situació, s’han de plantejar noves formes d’ensenyar, però sobretot penso en la satisfacció que deuen sentir quan veuen que els seus alumnes volen aprendre i ho fan, cosa que passa molt poc amb els professors actuals on la docència, a vegades, es torna un procés unidireccional on falta un dels factors més macos de la professió: l' afectiu, i justament en aquest cas podem veure la força que adquireix i la necessitat de la seva existència.

Un altra punt que destaco, enllaçant amb lo que deia a l’entrada de "La Ola" (2008), és que la majoria de nens van a "El Culto", una mena de lloc on poden cantar, resar, i estar en contacte amb Déu (es consideren evangelistes), creença que reflexa la necessitat de tenir alguna cosa com a referent, alguna cosa en la que creure, quelcom pel que viure, actuar... quelcom on recolzar-se.

Em quedo amb aquesta frase exemplar: "Jo li valoro lo positiu. Ell es va estar a classe, escoltava, i feia l’esforç de contestar encara que no contestés bé, llavors, clar... anar pensant "no, és que ja veig que mai de la vida aprendran...". Jo valoro lo positiu, l' esforç que fan ells."


http://www.tv3.cat/videos/1067919/Visc-a-les-cases-barates

"La Ola" (1981)

Per fi he aconseguit veure la pel•lícula original de La Ola, filmada a l’any 1981 pel director Alexander Grasshoff, alemany (qui ho diria amb aquest nom!). La versió que he penjat de la pel•lícula en l’ anterior entrada està en anglès, però se sent bastant bé i no costa gaire de seguir. Destacaré alguns dels canvis que he apreciat:

En aquesta versió l’experiment comença quan, mentre parlen de l’autocràcia a classe, una alumna li demana al professor: “Com ho feien per exterminar tanta gent sense que ningú digués res? Què els hi deien als demés per enganyar-los?”. Arrel d’aquesta pregunta, el professor no sap que respondre i comença a documentar-se per poder respondre adequadament la pregunta. Quan finalment creu haver torbat la resposta decideix ensenyar-li als seus alumnes com va ser possible una dictadura i com la majoria la va poder acceptar.

La trama és semblant a la de la versió actual del film, tot i que en aquest cas les classes que transformen l’actitud dels alumnes duren dues setmanes i estan millor estructurades:

Primer comença tot com un joc. El professor vol que els alumnes comprovin el poder de la DISCIPLINA. Ells mateixos se’n adonen de que amb disciplina les coses els hi van millor.

En segon lloc, quan ja estan disciplinats, els hi ensenya el poder de la COMUNITAT.

Per últim els hi vol demostrar la magnitud del poder de l’ ACCIÓ gràcies a la disciplina i a la comunitat.

Tot acaba quan fan una última reunió i el professors els hi posa un fragment d’un discurs xenòfob d’ Adolf Hitler. És en aquest moment quan els nois reaccionen.
La veritat és que aquesta versió m’ha agradat més que la nova. Lògicament la nova producció ha volgut incloure elements que no son fidels a l’experiment real, com la mort d’un dels alumnes que passa al final, però bé...
A demés dura solament 47 minuts i es centra més en el que passa a l’aula, no hi ha tanta palla com a la moderna.

Un dels altres motius pel que segueixo pensant que aquest experiment no es podria fer ara, a part de com un joc dintre de l’aula, és perquè actualment la televisió no està tan controlada com abans. Qualsevol pot tenir a casa seva 300 canals diferents, ja siguin locals, comarcals, d’altres parts del món, privats, públics... i això, juntament amb els altres mitjans de comunicació més o menys lliures, impedirien que sol rebéssim informació d’una banda com va passar fa 70 anys. Aleshores potser solament veien unes noticies manipulades que els hi feien pensar el que volien els que tenien el poder, però ara això seria una mica difícil en situacions tan radicals. La desinformació o falta de contrainformació van ser un dels causants d’aquesta ignorància col•lectiva.

Hi ha un moment quasi al final quan el professor els hi diu: "Si hem aconseguit això en dues, setmanes imagineu-vos amb quina rapidesa podriem convèncer a tot l'institut, a tot el poble, a tot el païs!". Jo personalment crec que és una de les reflexions menys acertades de la pel.lícula. Precisament el seu "ocultisme" inicial era el que els deixava fer, però quan passen uns dies i començen a mostrar a la demés gent de l'institut el que son, els acaben odiant tots. Tenen problemes amb els amics, amb els familiars, etc. La mostra està en que de tots els estudiant de l'institut son una minoria els que assisteixen a les classes de "La Ola" després de veure quina gent la forma.

La resposta de la noia de la pel•lícula crec que la trobem en els 3 punts que tracten en la pel•lícula: disciplina (guiats per un líder carismàtic), comunitat (creant un sentiment de pertànyer a una majoria amb poder) i passant a l’acció conjuntament. Tot això, com a resultat final, els feia centrar-se tant en ells mateixos que deixàven de banda lo demés. No volien veure la realitat, sinó que solament es veien a ells com a centre de tot i com a part de a cosa més important de la seva vida: una comunitat.

Tot i així crec que com a mètode pedagògic el que es veu en aquest experiment és fortament eficaç: la disciplina com a eix principal de l’educació, sempre que sigui alhora satisfactòria i atractiva pels educands.

De totes formes considero que, actualment, en el camp econòmic estem bastant sotmesos a una mena de feixisme camuflat. ¿ No son les empreses privades, dominadores de l’economia, les que, sutilment, ens han sotmès al seu capitalisme? I aquí estem, la gran majoria sotmesos a una economia que no podem controlar.

Ara solament em faltarà lleguir el llibre, aviam com va anar realment!

"Teories pedagògiques actuals"

L’altre dia a classe ( 24/02/09) vem parlar sobre les teories pedagògiques actuals. Aquí van unes pinzellades:

- Pedagogies Perennes --> Pre-modernitat. Busquen mantenir i legitimar l’ordre. No caduquen. Des d’aquesta visió es conserva el “legado” cultural, no està oberta al canvi. Necessiten un referent que generalment sol ser teocràtic, un ser suprem, tot i que no necessàriament ha de ser de caire religiós. Els que recolzen aquesta pedagogia creuen que els humans no estem qualificats per a canviar l’herència cultura, creuen que no som prou intel·ligents. També legitimen la superioritat del mestre i tenen cert caràcter ocultista

- Pedagogies Performatives --> Apareix durant la il·lustració. També anomenades positivistes. Busquen la recerca de la màxima eficàcia; l’èxit escolar. El primer objectiu és el rendiment. Tenen una base científica màxima i clarament individualista. Aposten per la racionalitat.

- Pedagogies Hermenèutiques--> S. IXI. Busquen el significat a través de la relació històrica amb la voluntat d’entendre. Donen pes a el fet d’interpretar, de conèixer a l’altre a través del diàleg. Es centren molt en la tradició i en mantenir i conservar les diferències culturals, de gènere, etc. Ressalten la importància del grup, de lo cultural, d’aquí sorgeix la pedagogia intercultural. El centre és reconèixer a l’altre, atorgar-li la importància que es mereix.

- Pedagogies Post Estructuralistes --> S. XX, modernitat. Parteixen de que no hi ha relats col·lectius sinó un individualisme. No admeten comparacions. Busquen aprofundir al màxim en el relat personal de cada individu. Van en contra del currículum.

- Pedagogia Crítica --> A partir dels anys ’70. Té un origen marxista, busquen el canvi social, transformar-lo. El currículum l’hem de fer entre tots. És una pedagogia clarament transformadora.

Si veiem l’evolució de la pedagogia podem destacar tres canvis bàsics que hem vist durant el primer bloc de l’assignatura:

- Hem passat de centrar-nos només en l’educador a centrar-nos en l’educand. Podríem dir que ara l’alumne, en teoria, és el centre d’atenció.

- Passem de centrar-nos en l’ensenyament a centrar-nos en l’aprenentatge (LLL, life long learning)

- Passem de parlar de “centre escolar” a parlar de “centre educatiu”.

"La Ola" (2008)

Per si algú no ha vist la peli (us la recomano) aquí us deixo l’argument i el trailer:

http://cine.mysofa.es/pelicula/la_ola

Aquesta pel·lícula és un remake del curtmetratge “Die Welle” (“La “Ola”), rodada al 1981 i inspirada alhora en un experiment realitzat al 1967 pel director Ron Jones a un institut de Palo Alto, California. L’objectiu era demostrar com es podia posar en funcionament un règim totalitari. La diferència de la pelíl.licula del 2008 és que el professor no volia fer un "experiment", sinó una classe diferent. Ademés és a Alemania.

La primera crítica de la pel·lícula es que els esdeveniments succeeixen en un període de temps massa curt, tenint en compte que tot i que l’experiment (les classes sobre autarquia) duren cinc dies, els alumnes al tercer dia ja comencen a mostrar canvis de comportament tant dintre com fora de les aules, i parlem de “La Ola” com si fos la seva vida. També creen una pàgina a Internet , comencen a extorsionar als companys perquè s’uneixin a La Ola, surten a fer pintades de nit, etc. Tot va massa ràpid. El que m’ha semblat també estrany és que un dels nois fa una pintada gegant en una torre i al dia següent aquesta surt als diaris, però tot i que la policia hi intervé a ningú se li acudeix relacionar-ho amb la pàgina web que han creat al myspace on surten els noms i les fotos dels membres de La Ola.

És cert que en l’actualitat (a diferència de, per exemple, l’època del III Reich) hi ha infinitat d’avenços en la telecomunicació que permeten expandir a una velocitat vertiginosa qualsevol informació, i que és molt fàcil poder contactar amb qualsevol persona, però tot i així crec que el procés de captivar als alumnes seria molt més lent que el de la pel·lícula. En 2 o tres dies ja tenen una pàgina web que facilita l’expansió d’informació, però l’error més gran de la pel·lícula és que en cap moment parlen d’uns objectius que vulguin aconseguir. Solament parlen d’unitat, de estar sempre junts, de ajudar-se mútuament, però en cap moment parlen dels factors més importants que van marcar polítiques nazis (tal com ells volen emular), com per exemple el racisme, l’economia, etc. així que no em queda encara gaire clar per quina finalitat lluiten aquests alumnes.

El factor comú que uneix a la majoria dels alumnes que es deixen influenciar és que venen de famílies més o menys desestructurades. No són els típics nens feliços sense complexos, sinó que tenen sentiments pronunciats d’inferioritat o inclús marginació. El moment de la pel·lícula en el que te’n adones de que s’està produint el canvi es quan un dels nois de La Ola, que anteriorment era un marginat a l’escola, es defensat per dos membres quan un anarquista (un punki…) l’increpa. En aquest moment és quan veus que la unitat i el pertànyer a La Ola ha suprimit les diferències que existia abans entre ells. A demés és un potenciador clar de la dependència que se li crea a aquest noi marginat: ara és algú.

Hi ha frases com "La Ola significa algo para mi: el grupo. Tú tienes una familia, yo no”, o "Nadie se interesa por mi en mi casa" que demostren que La Ola fa la mateixa funció que fa la religió en els creients més extrems: donar sensació de tenir quelcom, pertànyer a alguna cosa.

A l’ inici de la peli, el professor que decideix provar l’experiment, també se’ns mostra com a un “marginat” dintre dels professors, ja sigui per la seva vida d’anarquista, pel seu aspecte, o per ser un professor més “enrotllat” que els demés. De fet ell mateix diu: “Siempre he sido un pedagogo de segunda”. El punt fort és que té un gran carisma.

En en el moment que va començar amb aquest mètode diu que “"todo esto tiene un fin pedagógico", però al veure que té el control sobre la gent i que se sent algú, s’excusa en la finalitat pedagògica de l’experiment quan la finalitat principal és que ell se sent poderós, per això se li acaba escapant tot una mica de les mans: ell mateix s’ho acaba creient. Per sort pot reaccionar, però potser ja és massa tard.

Crec que aquest és un dels punts fonamentals de la pel·lícula que recolzarien la meva teoria de que MAI es podria donar una situació així en la actualitat. Em refereixo al fet de que el professor, tot i tenir el paper de controlador, de dictador (potser el rol més atractiu i que més corrompria a qualsevol) acaba adonant-se de la bogeria que està fent, se’n adona de que no està bé el que fa quan una de les seves alumnes li fa veure que ha anat massa tard. Crec que ara, encara que els alumnes puguem ser mitjanament “manipulables” fins una certa edat, si els nostres pares, o els demés professors, o inclús els demés alumnes, veiessin que està passant això, ho frenarien ràpidament i mai podria seguir d’aquesta manera. La majoria de nosaltres tindríem a algú que ens obriria els ulls. ¿O potser no?

Nosaltres, normalment, no cedim si no ens ofereixen res atractiu, i en el cas de l’enfocament que es fa de la pel·lícula els alumnes, a part de una relativa protecció, no els hi ofereix res. No apareixen parlant de problemes personals, ni es consolen mútuament, ni parlen d’objectius comuns, sinó que solament pertanyen a quelcom que no saben ni quina ideologia o finalitat té. Si sapiguèssin realment quina és la ideologia segurament s'ho repensarien. El que demostra la película és que es pot inculcar disciplina i un sentiment desmesurat d'unitat per cubrir carències personals, de poder per pertànyer a un grup, de força, però no mostra realment la finalitat d'aquesta unitat a part de no ser un "marginat", i crec que no és equiparable a la finalitat dels regims feixistes. És veritat que el paral.lelisme que podríem fer és relatiu a el fet de "despreciar" o considerar "enemic" al que és diferent de nosaltres, però en aquest film la diferència és la roba, la salutació, el fet de pertànyer, o no, a La Ola... i no crec que es pugui comparar amb el que ha sigut la realitat a la que fan referència.

Això és la meva opinió, és discutible, però fins que no es demostri lo contrari seguiré pensant que no tindria sentit fer-ho ara. Únicament crec que podria causar algun efecte en la població marginada, o en escoles d’alguns barris més desafavorits, o en grups socials reduïts, igual que passa actualment amb els 33 o amb els grups nazis espanyols: son una minoria absoluta.

Aquí us deixo els links de la pel·lícula original de 1981. Encara no l’he vist, s’està descarregant! Axí que si algú l’ aconsegueix veure que m’ho digui, si us plau:

http://rapidshare.com/files/126412913/La.ola.resubido.a.dd.por.rechalero.part1.rar

http://rapidshare.com/files/126468656/La.ola.resubido.a.dd.por.rechalero.part2.rar

http://rapidshare.com/files/126484958/La.ola.resubido.a.dd.por.rechalero.part3.rar

http://rapidshare.com/files/126495862/La.ola.resubido.a.dd.por.rechalero.part4.rar

Quan vegi l'original tornaré a opinar.

L'Educació al Japó

Per si algú es va quedar amb ganes de veure com era l'educació en general al Japó, us deixo un documental on apareixen varies escoles diferents. M'ha semblat bastant aclaridor, aviam que us sembla:









Veureu infinitat de semblançes amb l'escola tradicional més estricta. ¿Per què a ells els hi funciona i a nosaltres ens ha anat tan malament?