Petit comentari sobre l'espectacular documental "Ser y Tener". Tracta sobre el dia a dia d'una escola rural unitària (apartada a la muntanya) on hi ha uns 15 alumnes de diferents edats que comparteixen classe i professor.
A l’inici de la pel·lícula, quan apareixen les dues tortugues caminant lentament i en silenci, ja s’intuïa el ritme del documental, a l’igual que el món que apareix bolcat a terra, sol, com apartat, que podria representar el tipus d’escola sobre el que tracta el documental, una escola rural unitària, apartada de tot.
El primer que m’ha cridat l’atenció és el llarg camí que han de fer els nens per arribar a l’escola, passant per camins de sorra nevats, en una furgoneta. Això ja reflecteix el petit grup d’alumnes que assistiran a aquesta escola. des del el primer moment s’ofereix molta autonomia als nens, com veiem en la seqüència que el petit enganxa ell sol els pòsters a la paret, o més endavant amb l’escena de la fotocopiadora. Aquesta autonomia es veu recolzada pels alumnes més grans de la classe, que sempre que cal ajuden als més petits, com podem veure a l’hora de fer les crepes, o quan surtes amb el trineu d’excursió, on s’ajuden mútuament. Que aquests nens aprenguin a desenvolupar aquesta autonomia és fonamental, ja que a les seves cases han de ser igualment autònoms per fer el treball que realitzen als camps o amb els animals.
De cara a la metodologia del professor, crec que ofereix molta importància que els alumnes desenvolupin la mateixa autonomia pensant que actuant, per això mai els hi dóna la desposta directament, sinó que a través de preguntes o petites pistes provoca que el nen acabi donant la desposta. S’ha de destacar la gran paciència que té amb els alumnes. Potser sigui perquè al ser un home de c camp, un antic pagès, potser es pren la vida amb més calma (com se sol dir), forma de ser que comparteixen també els alumnes. També m’ha agradat la forma en la que, a través de la lectura de textos, el professor feia explicar als alumnes experiències pròpies relacionades amb la lectura. D’aquesta manera tots participaven i amenitzaven la classe.
Un altre punt que m’ha cridat l’atenció és el fet que una de les alumnes, que sembla tenir problemes per relacionar-se i parlar, comparteix les mateixes classes que els seus company. El professor intenta ajudar-la, però tot i l’atenció extra que posa en la nena aquesta no reacciona. Probablement es necessitaria algun suport especial per atendre a la nena, però el fet de que sigui solament una nena la que pateixi el problema, afegit a que l’escola està apartada a la muntanya, dificulta que rebi una atenció més especialitzada i personal.
També m’ha sorprès que els alumnes no posessin pegues per anar a l’escola (exceptuant un dels nens més petits que en un moment es posa a plorar). Hem vist com la majoria d’ells, sobretot els més grans, ajuden també amb les feines de la casa, ja sigui dintre o fora amb els animals o l’hort, i tot i així es veuen motivats per anar a l’escola i per fer els deures. Potser valorin més l’oportunitat que se’ls hi ofereix a l’escola de tenir uns estudis i poder treballar en quelcom diferent que de pagesos, per això la insistència dels pares en que els seus fills aprenguin i vagin a l’escola. De fet és com passa a gairebé tot arreu, però en aquest cas crec que es reforça.
La pel·lícula la passaria probablement als alumnes de 4t d’E.S.O, bàsicament perquè al ser més grans podrien apreciar més el contingut del documental i treure-hi més profit que alumnes de 1r o 2n. Després de passar el video generaria un debat tal i com vam fer a classe per veure que n’opinen ells del professor i la metodologia.
Este artículo pretende expresar una reflexión personal sobre la importancia de los Proyectos Educativos de Centro para desarrollar una óptima gestión de los centros educativos e intentar reflejar, a grandes rasgos, algunos de las dificultades que supone su elaboración y aplicación.
Antes de empezar esta reflexión sobre la organización escolar, debemos hacer una pequeña introducción para aquellos que no sepan a qué nos referimos cuando hablamos de organización o cómo se establece. A sabiendas que la educación se desarrolla en el seno de una organización, es necesario que sepamos que deben existir un conjunto de“pautas y directrices generales o, si se prefiere, un conjunto de guías de acción que sirvan para orientar de manera coordinada y coherente las actuaciones que desarrollan” (Serafín Antúnez. (1995). Revista al contenido y elaboración del PEC), y esta es la función que debe cumplir cualquier Proyecto Educativo de Centro.
Ciertamente la definición y su contenido quedan bien expresados en esta definición, aunque se deben tener en cuenta que, en el contexto en el que la utilizamos, esta no resulta, ni mucho menos, una labor fácil. Vivimos en una sociedad acelerada y cambiante que está en constante progreso, un progreso tan vertiginoso que deja obsoleto todo aquello que entendemos por “!tradicional”, por eso los avances en el campo de la educación deben ir acordes a los cambios socio económicos que experimenta la sociedad. Para ello, los centros educativos se marcan unos objetivos, formas de actuar, ideología, etc. Que quedan englobados en lo que conocemos como Proyecto Educativo del Centro (PEC). Estos PEC deben ser fieles a las intenciones de actuación de los componentes de la organización y ser realistas, es decir, que se planteen unos objetivos que realmente se puedan alcanzar y que se adapten a la realidad que está viviendo esa organización.
En la práctica, por desgracia, muchos de estos Proyectos Educativos carecen de importancia dentro de las directrices del centro y, muchas veces, quedan anticuados o estancados, hecho que dificulta el avance educativo en la práctica.
Es bien sabido que se invierte parte del presupuesto general del Estado en la educación, ya sea en las instituciones educativas o en el campo de la investigación, por eso es necesario que los PEC sigan esta evolución creciente y se actualicen regularmente, conservando su identidad inicial pero adaptándose a los nuevos tiempos.
Remitiéndome a algunos de los problemas, o características básicas, que se plantean en el libro “Organización escolar: Práctica y Fundamentos” de Serafín Antúnez, me gustaría resaltar la importancia de una buena elaboración del PEC desde el inicio.
Se considera que la elaboración del PEC será posible en la medida que exista un auténtico equipo educativo que, superando la estructura jerarquizada, tome como referencia última la globalidad del centro y enfoque sus esfuerzos conjuntamente para establecer unos objetivos comunes. La elaboración en si del proyecto debe ser sentida y consensuada por toda la comunidad educativa, realizándose de la forma más participativa posible. No tendría ningún sentido que unos pocos lo elaboraran con sus ideas, o que si lo fueran modificando una vez creado dejaran al margen a las demás personas que forman parte de la organización. Que una persona tenga un cargo directivo no le da la total libertad para hacer cambios en este PEC sin informar a los profesores e intentar consensuar la decisión que vaya a modificarlo, aunque muchas veces puede suceder por falta de interés de los demás integrantes de la organización.
Está demostrado que como mayor funciona la organización de un centro es cuando se hace de forma conjunta y todo el mundo está de acuerdo con los ideales o formas de aplicación de lo que se define en los proyectos de ese centro, por eso cuesta entender que algunas empresas faciliten modelos predeterminados de proyectos educativos de centro que puede utilizar cualquier organización. Probablemente sean demasiado generales, aunque si se utiliza para construir un proyecto de centro más específico a partir de estas pautas generales me parece legítimo, aunque muchos de los centros, al saber que casi nadie les pide su PEC, lo dejan tal y como lo recibieron, con pocos matices y demasiado general.
A. Serafín también explica en su libro que uno de los pilares básicos de cualquier organización debe ser el trabajo cooperativo y en equipo, aunque en la práctica todo esto supone muchísimo tiempo del que, en muchas ocasiones, no se dispone.
Muchos profesores tienen una sobrecarga de tiempo lectivo, sobretodo en los institutos, por eso esta coordinación, que se debe realizar fuera de horario lectivo con los demás profesores, supone una gran dificultad a la hora de cuadrar horarios. Lo mejor sería tener más profesores con menos faena, que pudieran centrarse más en sus alumnos y pudieran tener más tiempo fuera de sus clases para organizarse con los otros profesores, interactuar con ellos, crear estrategias conjuntas, etc., pero todo esto supone también más dinero, uno de los puntos débiles de nuestro sistema: la mala repartición de los presupuestos.
Otro problema que surge a la hora de organizar al profesorado es que en algunos centros hay mucha circulación de profesores, es decir, que van entrando y saliendo profesores nuevos. Esto también dificulta la organización porque los profesores no llevan un seguimiento prolongado de sus alumnos, por lo tanto no pueden conocer ni sus problemas ni los conflictos que generan con otros docentes, ni pueden estrechar lazos profesionales con su equipo de trabajo.
También considero que la confianza es un factor fundamental para la comunicación entre docentes, confianza que se tiene que ir construyendo constantemente en los centros en que hay muchos cambios de profesores.
Otra dificultad que surge a la hora de elaborar el PEC desde su inicio es que los que pasaran a formar parte de la organización no se conocen entre ellos, por lo tanto no podemos saber con certeza la forma en la que van a trabajar, o si los objetivos son realmente comunes en todos, o si tiene la misma filosofía de trabajo que nosotros. Muchos de ellos pueden fingir estar de acuerdo con la dirección del centro por miedo a perder el trabajo, por eso nunca se verán implicados en la mejora de los proyectos Educativos del Centro ni participaran en las propuestas de mejora de la organización. De aquí la importancia de que estas directrices sean flexibles y evolucionen, ya que los intereses de la gente puede que vayan cambiando con el tiempo o que vayan surgiendo ideas que ayuden a su mejora en el caso de los integrantes más participativos.
De todos los apartados que forman un Proyecto Educativo de Centro, ya sea distribución del tiempo, organización académica del alumnado, elaboración y desarrollo, espacio, diversidad del alumnado, etc., me parece de gran importancia el de la acción directiva, entendida como un “proceso que debe estar orientado por los principios de participación, transparencia e innovación y por los valores propios de una sociedad democrática (A. Serafín “La acción directiva en las instituciones escolares. Análisis y propuestas”).
El gran problema de la dirección educativa actual es que nadie quiere dirigir un centro. La función del director supone demasiado trabajo y, a veces, enemistad con los compañeros, que sumado a la falta de formación de “directores” acaba dando como resultado un desempeño mediocre de la función. Si hacemos un repaso mental rápido y superficial sobre los diferentes trabajos en los que se precisa una función directiva (casi todos) vemos que en la mayoría de éstos el trabajador corriente difícilmente podrá tener un ascenso hasta llegar a convertirse el director de la organización o empresa, pero más difícil es todavía que el director recule en su posición para descender al puesto de trabajador corriente. Esto, lógicamente, en muchos casos comportaría una enemistad entre el nuevo trabajador (el director que pasa a ser trabajador) y el trabajador que ha estado anteriormente bajo las órdenes del director rebajado. Esto, no sólo supone una enemistad entre trabajadores, sino que, en cierto modo, representa también una vergüenza para el director, que ha perdido sus poderes para estar al nivel de sus compañeros. ¿Sería incómodo, verdad? Pues en el campo educativo esto sucede constantemente.
A modo de conclusión me pregunto que ¿cómo es posible que un profesor, probablemente con una carrera sobre la materia que está enseñando o, en los casos de primaria, habiendo estudiado magisterio, pueda desempeñar la función de la dirección escolar sin apenas formación para este nuevo cargo? Considero que las funciones que debe asumir la dirección del centro deben estar encabezadas por un profesional preparado con las actitudes y aptitudes necesarias para que durante el periodo que lleve la dirección del centro sienta inquietudes que ayuden a la organización a mejorar, en vez de ir haciendo “lo justo” y esperar a que pase el periodo en el que tiene que ser director, ya que muchas veces, por falta de recursos humanos, algunos docentes son forzados a ser directores. ¿Cómo van a trabajar desempeñando una función que no quieren? Para evolucionar y mejorar la dirección, y a su vez la organización, de los centros educativos, también hacen falta profesionales directivos entregados con los objetivos establecidos en el Proyecto Educativo y que se muestren críticos con lo presente para mejorar lo futuro y aplicar y gestionar correctamente todos los recursos disponibles siendo fieles a los ideales de la organización.
La primera impresión de la película, sin haber oído apenas hablar de ella y menos aún visto animaciones de este tipo, fue de desconcierto. Sabía el tema sobre el que trataría la película, pero ver a los perros rabiosos con esos matices tan originales acompañados por esa música electrónica psicodélica me hizo saber que el director sabría como inquietarnos desde el principio. Lo que más me ha llamado la atención de este “nuevo estilo” justamente en una película con esta temática es que quizá, a parte de querer dar un enfoque más atractivamente moderno para los jóvenes, también se pretende suavizar el crudo contenido que desarrolla. Esto se puede ver no sólo en la imagen sino también se refleja en las letras de algunas de las canciones que, acompañando escenas bélicas como primer plano, ironizan sobre la desesperante situación que van narrando. Igualmente me han impactado las escenas en las que los tres soldados salen del agua (escena que aparece repetida en la película) en calma para encontrase con una noche silenciosa arropando un panorama de edificios destruidos y bolas de fuego cayendo del cielo a cámara lenta acompañadas por una melodía melancólica de violines.
Dejando lado la estética, me parecieron casi obligatorias las explicaciones de la psicóloga acerca del procesamiento de la información y de la memoria cuando el protagonista va a visitarla, aclaración que más adelante me hizo fijarme en muchos detalles que quizá hubiera pasado por alto, como por ejemplo el hecho de que Folman declarara que, de las pocas cosas que recordaba al principio, la mayoría de ellas no estaban relacionadas con la guerra, o con muertes, exceptuando los perros que tuvo que matar sin saber el porque. Las escenas más sangrientas que vivió en la guerra del Líbano quedaron relegadas al olvido como si el impacto hubiera sido tan fuerte que él mismo se prohibiera inconscientemente recordarlas, pero por otro lado recuerda perfectamente los permisos que le dieron o los momentos en la playa con sus compañeros.
También me ha sorprendido cuando, recordando uno de sus permisos, aparece en medio de su ciudad y ve como la vida sigue, poniendo en evidencia el fuerte contraste entre los que luchan en la guerra por un país y los ciudadanos, una mayoría que la mayoría de veces ni se siente implicada ni le importa. El contraste creo que está muy logrado porque esta escena sucede a otra bélica, de forma que podemos compararlo por nosotros mismos. Supongo que una de las intenciones del director, siendo él mismo el protagonista que vivió esa experiencia, es la de expresar lo inútil que cree que resulto esa guerra y mostrar el lado más crudo y absurdo a la vez, a través de un autoanálisis de todas sus conductas y, como acto de redención, queriendo enseñar al mundo sus errores para que los demás no los cometan. Sin duda, lo mejor de la película es que él mismo protagonista sea el que haya escrito y dirigido todo el film, dejando de lado lo que pueda pensar el espectador sobre sus actuaciones en el pasado para crear un documento, no sólo biográfico, sino también crítico con él mismo y como herramienta para educar en valores a través de la propias reflexiones que pretenden generarnos.
También quiero hacer referencia la escena en la que los compañeros de batallón de Folman lo abandonan mientras éste está siendo tiroteado y huyen. Al cabo de más de un día, cuando sobrevive y consigue llegar hasta sus compañeros después de un viaje surrealista por el mar, en vez de estar profundamente enfadado con ellos por abandonarlo, se siente culpable él por no haber muerto (inútilmente) por su nación. Yo creo que lo que el director nos quiere mostrar es ese “lavado de cerebro” que sufrió (y sufren) en el ejército, a través de una situación con la que no podemos empatizar.
Haciendo una valoración más general afirmo que me gustó y me sorprendió, pero a modo de crítica pienso que quizá hubiera sido más impactante ser más directo y más duro con las imágenes, aunque entonces talvez hubiera sido otra película más sobre otra guerra y hubiera pasado desapercibida. Y para terminar, decir que el final de la película, momento en el que salen imágenes reales de cadáveres muertos en el exterminio mientras reina el silencio, es un final perfecto para dejar unos instantes de reflexión y de pensar en todo lo que hemos visto durante la última hora y media.
El otro dia fui a ver la película "Yo, también", que trata como tema principal los prejuicios en las relaciones de las personas tal y como los encontramos en la realidad, como un acto de juzgar anticipadamente que casi siempre es erróneo y que hace tanto daño a los más propensos a ser objetivo de éstos.
Desde el inicio de la película, cuando Daniel (protagonista) llega al trabajo, se ve claramente como lo miran extrañados los demás compañeros, o incluso como Laura lo confunde con uno de los chicos a los que ayudan en la empresa en vez de un trabajador. De hecho esta equivocación tampoco me parece muy significativa ya que las familias a las que ayudaban en la empresa solían ser familias con jóvenes discapacitados y es comprensible que lo confundiera con uno de ellos, aunque lo que si llama la atención es la cara de incredulidad que pone Laura cuando la jefa le explica que es el nuevo empleado. Parece como si al principio no se lo creyera, por lo que se entiende que se ve condicionada por sus prejuicios (más adelante se dará cuenta de su error)
Otro momento clave es cuando la madre descubre que Daniel se está enamorando de una chica. Ella, conociendo de antemano los prejuicios que tiene la gente, discute con su marido porque no quiere que su hijo se desilusione al saber que una chica “normal” no podría salir con él, ni siquiera conociéndolo y viendo que realmente es como los demás.
Lo mismo sucede con su hermano, que todo el tiempo trata de prevenirle del mal que le generaran a Dani estos prejuicios cuando la chica no quiera salir con él.
El momento más significativo es hacia el final de la película cuando Dani y su madre viven una escena dramática resultado del desengaño que sufre él con Laura. Dani sabe que es un chico excepcional y que su madre lo ha querido educar como un chico normal con sus mejores intenciones, pero el potente poder de los prejuicios sociales han hecho que, pese a la demostración de capacidad i de inteligencia que ha demostrado Dani, a ojos ajenos siempre sea un discapacitado con síndrome de down. Su vida transcurre entre un punto muerto entre un chico discapacitado y un chico normal, demasiado inteligente para considerarse lo uno pero con un aspecto físico demasiado determinante para considerarse lo otro (el mayor de los prejuicios: judgar por el físico). Dani es consciente de ello, por eso le “reprocha” a su madre no haberle dejado vivir con su discapacidad.
El dilema que se plantea no es más que el resultado de una sociedad con prejuicios donde las relaciones personales se establecen basándose en unos criterios de selección fundamentados en los prejuicios erróneos, esos prejuicios que nos hacen ser tan generalistas y que nos hacen perder muchas relaciones prometedoras. Laura es capaz de sobrepasar esa frontera de prejuicios en las relaciones personales, aunque socialmente no desaparezcan e impidan que (junto a los abusos de su padre) pueda ser novia de Dani.
A parte de la relación de Dani y Laura también hay la historia paralela de los dos chicos enamorados que asisten a clases de ballet. Ellos también sufren los prejuicios de sus profesores que, sin valorar lo pros y los contras de dicha relación, la condenan de impura y la intentan evitar, hecho que genera que los dos enamorados se escapen.
En conclusión, lo que he interpretado que el actor quiere reflejar es que los prejuicios jamás hacen justicia a nadie y que todo lo que se genere a través de ellos va a ser siempre negativo, ya que los que sufren ese falso juicio siempre serán víctimas que, de un modo u otro, van a terminar sin entender su desprecio. Si los prejuicios no existieran hubiéramos visto una película de amor donde Dani y Laura se iban a vivir juntos y los dos enamorados de las clases de baile acabarían casados y recibiendo el apoyo de sus profesores y familiares. Por suerte o desgracia esta película sólo nos ha enseñado el lado más sincero de la realidad.
Un video que enllaça amb l'entrada que vaig fer sobre el taller de consumisme. És una mica antic, però tot segueix igual. Apa, un altre video educatiu ;)
"Las principales telecos españolas advirtieron ayer del elevado coste de llevar Internet a las aulas de los colegios públicos y concertados españoles para materializar el anuncio del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, y que en septiembre los 420.000 niños de 5º de Primaria tengan ordenador portátil y le den uso.
En opinión del sector, esto "no es factible". En concreto, las operadoras de Internet explican que en el caso hipotético de una clase con 30 niños, sólo instalar la tecnología necesaria para la conexión a Internet, entre antenas, cableado, sistemas de radiofrecuencia y demás, podría tener un coste de "entre 1.500 y 2.000 euros por aula", aunque en casos en que se requiera conexión por satélite el precio sería muy superior.
A este importe habría que sumar la mano de obra, "lo más caro", según las operadoras, porque habría que enviar un técnico a cada una de las aulas de los colegios públicos y concertados españoles para instalar, probar y supervisar el funcionamiento de la conexión. Asimismo, sumaría la mensualidad de la conexión a Internet, más cara que una doméstica porque requeriría más ancho de banda para suministrar a varios niños.
"Dar a los niños los ordenadores es lo de menos, lo más complicado será que los puedan utilizar, porque aún en el supuesto del que el Gobierno lo sacara a concurso y el precio bajara un poco, lo más caro va a ser la mano de obra", explican las fuentes consultadas, quienes inciden en que cada colegio tendrá que contratar un servicio de mantenimiento para evitar "que todo falle en mitad de una clase".
No es este el único inconveniente que encuentran las operadoras, para quienes el primer paso del Gobierno tendría que haber sido llevar Internet "a todos los hogares", entre otras cosas, porque si el niño no puede conectarse en casa, "no podrá hacer los deberes". Además, se podrían crear diferencias entre unos alumnos y otros, ya que "no todas las familias pueden pagarse una conexión".
La veritat és que mai m'havia parat a pensar en aquest cost. Al principi de curs vem fer una activitat sobre una lectura, crec que era algo així com "Dientes de Tiburón" (o algo així), i després vem haver de inventar una història sobre el futur de les aules. Molts de nosaltres crec recordar que vàrem pensar en aules amb ordinadors. Tot i el cost que suposadament costaria dur a terme aquest "projecte", crec que en el futur els costos es reduiran i podrà ser possible. Recordeu que fa quatre dies navegàvem amb 56k i ens costava un ull de la cara, en canvi ara hem multiplicat la velocitat i hem reduït el preu. D'aquí pocs anys segur que és factible., ¿no?
És fàcil proposar canvis metodològics, però dur-los a la pràctica és més difícil. Suposo que ja ho hem vist amb la escassa implicació de la gent en l'última activitat de Teoria II, aplicant una nova metodologia on nosaltres decidíem lliurement com treballavem i sobre quin tema.
Avui actualitzo amb una película genial. El film es diu "Los EduKadores" (Cannes, 2004), rodada a Alemania i amb un pressupost molt baix pel director Hans Weingartner. Lo millor de la película, sense dubte, els diàlegs entre "Los Educadores" i un empresari ric. M'ha semblat que podia encaixar en el blog perqué parla molt de la societat actual i del capitalisme desde els dos punts de vista oposats. Segur que treieu algo de profit!
"Jan y Peter son dos jóvenes alemanes que comparten un destartalado piso y una vieja furgoneta. En apariencia son dos chicos normales, pero cual superhéroes modernos y atados al mundo real, por la noche se transforman en “Los Edukadores”. Entran a las más lujosas mansiones de la ciudad y aunque no sustraen nada, se dedican a cambiar las cosas de sitios, apilar muebles y dejar inquietantes notas del tipo: “Tenéis demasiado dinero” o “Los días de abundancia se han terminado” (título original de la película, mucho más acertado). Su propósito es simplemente asustar a los ricos y comenzar una revolución que acabe por repartir de forma justa la riqueza del mundo..."
Us deixo un dels fragments dels diàlegs:
"- Pero le daré una noticia, señor empresario: La máquina se está calentando.
Nosotros sólo somos la avanzadilla, su época está llegando a su fin. Puede rodearse de su puta tecnología, pero hay gente llena de rabia. Niños llenos de rabia que viven en los suburbios y que sólo ven películas americanas de acción. Eso por una parte, pero hay más: las enfermedades mentales aumentan cada día que pasa, asesinos en serie, personas destrozadas, violencia sin sentido… No pueden alegrarlos con concursos y consumismo, y los antidepresivos no darán resultado eternamente. La gente está harta de este sistema de mierda.
- Si, tengo que admitir que algunas de las cosas que decís son ciertas. Pero Os equivocáis de cabeza de turco. Yo sigo el juego pero no he inventado las reglas.
-Lo que importa no es quien inventó la pistola, lo que importa es quien aprieta el gatillo."
Aquí el link, la podeu veure online sense necessitat de descarregar-la:
"Subvención a las diputaciones provinciales para obras de conservación y mejora de sus centros rurales de Educación Infantil y Primaria.
El Consejo de Gobierno ha aprobado 1.200.000 euros en subvenciones a las diputaciones de Ávila, Burgos, León, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Valladolid y Zamora para la financiación de obras de reparación, conservación y mejora de los centros de Educación Infantil y Primaria ubicados en municipios de su zona rural.
En la Comunidad existen numerosos municipios en el medio rural en los que se ubican centros de educación infantil y primaria con un pequeño número de unidades escolares, situados en edificios que requieren numerosas obras de reparación, mantenimiento y conservación, así como pequeñas reformas y mejoras. Los ayuntamientos titulares de estos centros, dadas sus dificultades presupuestarias, no pueden abordar su cuidado de forma autónoma con la agilidad que demanda la comunidad educativa(...)"
Fa unes setmanes vaig fer una entrada referent al reportatge de 30 minuts: "Visc a les cases barates" . Aquella escola està fatal, el sostre cau a trossos, hi ha cables al descobert per tot arreu, els serveis fan llàstima, etc. però ningú fa res. ¿Què passa? ¿El Consell de Govern pot aprovar unes subvencions per a escoles rurals espanyoles però la Generalitat de Catalunya no es digna a donar ni una mínima ajuda a centres com els del barri del Bon pastor?
Actualment, la majoria d' escoles que es troben en mal estar dintre de Catalunya són escoles de la perifèria, de barris marginals o amb una majoria d’ escolaritzats provinent d’altres països o pertanyents a altres ètnies. Clar ¿a qui l’importa l’educació o els centres educatius de nens no catalans, o no espanyols? Portem uns anys donant voltes a la LOGSE (ara LOU) i protestant per unes reformes que no ens afavoreixen, Portem queixant-nos de l’ EEES (alies Bolonya) i criticant molts dels canvis educatius que, sovint ens venen imposats, però jo considero que abans de tot això s’han d’arreglar moltes coses, i justament l’ infraestructura crec que és un dels punts bàsics per a una remodelació educativa com les que anem patint. Em sembla molt trist que parlem de l’elitisme de l’educació, o de la “privatització” de la Universitat, i que no protestem per desigualtats com aquesta.
La Constitució Espanyola, a l’article 27, parla de l’educació, però en cap punt es parla de que sigui digna (com diu a l’article de la vivenda, allò de “todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada.”), així que haurem de pensar que no cal estudiar en un centre digne, solament tenir 1 professor i 4 murs que ens tanquin, ¿oi?
Aquí us deixo el meu petit comentari sobre aquest llibre brillant.
BIOGRAFIA
Sebastià Serrano Farrera(Bellvís, Pla d'Urgell1944) és un lingüista català. Estudià matemàtiques i filologia a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà amb una tesi sobre lingüística matemàtica. Actualment hi és catedràtic de lingüística general i de teoria de la comunicació. El 1969 hi impartí els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’estat. Ha publicat molts estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, i ha desenvolupat una reflexió lúcida i original sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i la seva influència en les relacions humanes. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment dóna classes de Teoria de la comunicació i Lingüística.
IDEES, ESTRUCTURA, I OPINIÓ PERSONAL
El llibre parla sobre la infinitat de formes de comunicació no verbal que existeixen amb les quals participem cada dia de forma passiva o activa. Està enfocat per ajudar a la comunicació amb les cures pal·liatives, tot i que la seva aplicació és genèrica. No sol ho enfoca com a arma que podem utilitzar, sinó com a quelcom per fixar-nos-hi en els demés. Tot seguit,intentaré fer una descripció, a grans trets, dels punts que m’han semblat més importants a destacar i aniré intercalant la meva opinió:
EL llibre comença amb una petita introducció sobre com ha evolucionat la societat fins a aquest ritme de vida de voler-ho tot “ara”, i fa una valoració general de l’estat de la comunicació no verbal en l’actualitat. L’autor l’ estructura en diversos capítols, on els més significatius son els dels sentits i els de les expressions:
FLAIRES I TACTES
D’aquest tema el primer que m’ha enganxat la forma que té l’escriptor de relacionar aquests dos sentis amb les relacions entre neurones que es produeixen als nostres cervells. Això sempre predisposa a la persona per a tenir uns determinats tipus d’actituds abans de qualsevol comunicació verbal.
Aquesta predisposició es dóna gairebé en tots els sentis, però en aquests especialment és on més influeixen a nivell físic, neurològic.
Poso aquesta frase que m’ha marcat especialment: “...cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com a generadors d’universos de percepcions i expressions”. Dic que m’ha marcat especialment perquè justament aquesta frase incita a fer que deixem de tenir els prejudicis front al contacte físic i que puguem aprofundir en aquest món de la comunicació no verbal com a eina reparadora de relacions i mals o com a previsora de lo advers. So0bretot es refereix al tacte, al contacte amb els demés, en poder fer una frega a l’esquena per generar benestar en l’altre, una carícia, una abraçada... coses que, degut a la nostra independència social, ens veiem obligats a limitar solament a persones íntimes; un error. “No hem d’estalviar en carícies”.
M’ha fascinat la forma en la que parla de les nostres mans, però més encara el fet de que, a través del tacte (o contacte amb els objectes) podem fer que ens comuniquin moltes coses: el seu pes, mida, forma, etc. I conjuntament amb la vista ens dona l’arma més potent de situació d’espai, de connexió, i d’ interactuar amb l’entorn, i amb els demés, per a conèixer-lo.
Com durant to el llibre, li atorga al tacte i a les carícies un factor fonamental per a la millor recuperació d’un malalt.
Sobre els flaire, també m’agradaria destacar el significat que tenen com a record. ¿Quantes vegades recordem una situació i ens ve aquell olor que percebíem en aquell moment? ¿O quantes vegades hem olorat la colònia d’algú que ens ha recordat a aquell amic llunyà o aquella xicota? Es increïble la memòria olfactiva que tenim, per això, comaopinió personal, considero que (al igual que la música) hi ha moments que requereixen uns olors distintius que puguin evocar-nos el record d’aquell moment en un futur.
ELS ULLS
Per a mi, ha sigut un dels temes més apassionants i que amaguen més misteri de tot el llibre, opinió que és compartida amb l’autor.
En Sebastià diu que és la part del cos més utilitzada, sense dubte, en la comunicació no verbal, especialment per a la gent gran.
Diu que els ulls serveixen per a moltes funcions socials: establir les relacions de poder, com a detonant per a establir contacte amb alguna persona, d’interacció prèvia a la comunicació, per a neutralitzar la situació d’intimitat (d’aquí el papers dels ulls com a organitzadors principals de la sociabilitat), de l’ empatia (poder veure el món des dels ulls d’una altra persona), etc.
Ell, li ha donat especial importància amb la relació que hi ha entre els nens, que no aparten la mirada, sinó que se’ls pot mirar fixament: relació entre nen i mare.
Després de llegir aquest capítol vaig fer-ho amb la filla de 1 any i mig d’un amic, al metro, esperant l’autobús, o inclús amb qualsevol nen petit que em creuava, i realment és fascinant la de coses que pots arribar a veure a través d’aquests instants de mirada penetrant. Vaig poder veure la innocència en els seus ulls, el desconeixement, la previsió del gemec, l’ indici d’una rialla... tal com he dit, fascinant. Crec que tots ens podríem passar minuts i minuts llegint els ulls d’un nen, però millor encara és llegir els de la teva parella en un moment d’intimitat, o els d’un amic en un moment de complicitat, de tristesa, etc. Un autèntic món dintre de la comunicació no verbal.
LA VEU i SABER ESCOLTAR
Comença el capítol fent al·lusió a una frase de Demòstenes, un orador del 384 aC, d’ Atenes, que deia “l’èxit del discurs es troba en la representació”. Amb això vol dir que té més força el COM de les coses que el QUE. I quina raó tenia... ja que des de sempre, el carisma a través de la veu, ha sigut el que ha aconseguit que el poble es deixi guiar per ineptes amb bona veu i bona imatge.
Al llibre, en Sebastià diu que el repte per a crear una qualitat de veu excel·lent és creant una veu que transporti competència, seguretat i afecte. Jo personalment considero que la major de les tres ha de ser la seguretat. De res serveix l’afecte si no es manifesta amb seguretat.
També hi ha una cosa que mai havia pensat i que m’ha cridat l’atenció: diu que la velocitat excessiva és un dels signes de la manca de poder, ja que sembla que vulguem parlar ràpid per por a que no se’ns deixi dir el que volem dir, o també es pot interpretar com a indici d’impaciència, d’inseguretat. Hi estic completament d’acord. JO crec que, sense pensar-ho, totes aquestes percepcions les tenim tant assumides que ràpidament podem veure les intencions de les persones, la mentida, la inseguretat, etc. tot de signes que, de ben segur, ens han servit per a la supervivència. Al llibre també apareix una petita pinzellada sobre cóm podem advertir la mentida a través de l’escolta.
Sobre saber escoltar, el que m’ha significat més representatiu, és quan diu que és molt útil per, durant una conversa, mantenir el flux de la comunicació interactuant amb el que parla: preguntes empàtiques, parafrasejar, etc. per mantenir les bones relacions.
CARES i REFINAMENTS EMOTIUS
Sobre les cares parla bàsicament sobre la seva interpretació, tot i que fa un petit apunt sobre cóm les neurones, en veure una cara coneguda, o desconeguda, preparen a les emocions i les posen alerta, ja sigui per a la fugida o per a l’enfrontament. M’ha semblat molt interessant el que comenta sobre la gran importància d’aquest reconeixement, ja que l’home per naturalesa està dissenyat per a la supervivència i, per tant, ha de saber veure en un rostre si hi ha perill o no. També parla sobre la detecció de mentires a través de la cara (igual que amb la veu).
Sobre les emocions, voldria guarda en aquest dossier, un fragment brillant: “La funció de les emocions consisteix a afavorir la continuïtat de la vida. Són uns veritables regals, que la naturalesa ens ha posat a l’equipatge biològic per sobreviure el màxim de temps en un món amb una entropia i una incertesa creixent”. Crec que ha sigut el fragment que més m’ha agradat de tot el llibre, tot i que no sigui estrictament sobre la comunicació no verbal.
La veritat és que he disfrutat moltíssim llegint el llibre. Realment no m’ha aportat res nou a nivell de coneixements, però si que m,’ha fet pensar en coses que potser mai havia pensat. Estic segur que des d’aquest moment pensaré en la comunicació no verbal d’una forma ben diferent, i que hi pararé molta més atenció, atorgant-li la importància que m’ha fet veure que es mereix.
"Más de 100.000 alumnos aprenden sus derechos como consumidores.
La presidenta regional, Esperanza Aguirre, ha visitado el colegio público de Educación Infantil y Primaria 'Infanta Leonor' para ver una muestra de los Talleres Escolares de Consumo que se imparten en los centros para promover, con una metodología participativa, el conocimiento de los derechos del consumidor y la adquisición de hábitos
http://www.telemadrid.es/actualidad/noticia.pag?codigo=216257 Sembla que poc a poc hi ha petits canvis en llocs concrets, casos esporàdics on s’aplica una metodologia diferent per ensenyar i amb un temari adaptat a la realitat social. Segur que els hi servirà molt més que memoritzar fórmules.
Crec que si tenen alguna cosa en comú tots aquests nens, independentment de la carrera que estudiïn, on visquin o en el que treballin, és que tots son i seran consumidors durant tota la vida. Podríem qüestionar-nos si la formació que reben és objectiva, o preguntar-nos sobre qui ha dissenyat el que se’ls hi ensenyarà, o si hi ha interessos dels que fan els tallers, etc. però el que jo no dubto és que la idea és molt bona, tot i que la seva aplicació pot generar queixes. Suposo que a cap explotador capitalista li farà gràcia que ensenyin als nens a valorar el que compren, d' on ve, com s’ha fet, qui l’ha fet, etc., ni als estafadors que ens venen productes defectuosos, que ens duraran quatre dies, tampoc els hi farà gràcia que els futurs adults aprenguin a saber queixar-se o protegir-se. I que no ens enredin!
També els hi ensenyen a consumir amb moderació. El que m'ha fet "gràcia" és que, per una altra banda, alguns economistes diuen que hem de consumir per a sortir de la crisi, que hem de fer circular els diners per a reactivar l'economia... a gastar! Teoria Keynesiana li diuen... ¿Què fem?
Avui s’ha generat un nou debat a classe referent al’EEES (alies Bolonya), però aquesta vegada no ha sigut per discutir sobre la seva aplicació.
Com ja sabíem, durant aquests dies es farà una vaga activa consistent en paralitzar les classes ordinàries per a realitzar petites assemblees a les hores de classe, sempre relacionat amb l’aplicació de l’EEES i amb caire informatiu i, si cap, d’acció. L’objectiu és simple: recollir opinions de tots els estudiants i, sobretot, formar-nos a tots aquells que no tenen, o tenim, les idees clares sobre el que està passant, però sobretot que se’ns escolti.
El major problema, que ja es veia venir, era quan un petit grup d’alumnes (una minoria absoluta) han començat a “increpar” d’alguna manera als representants de l’assemblea que han vingut a la nostra classe per a fer el debat. El tema és que aquest grup no veia correcte que s’estiguessin paralitzant les classes, ja que s’ha de tenir en compte que el disseny curricular al que estem acollits la majoria de nosaltres inclou una avaluació contínua, i pensaven que potser es posarien en perill els seves qualificacions. Bé, jo solament volia aclarir, des del meu punt de vista, alguns punts:
1-El temps d’aquesta vaga, tal i com ens han informat (tot i que aquesta nit es concretarà en una assemblea general), no durarà més enllà d’una setmana, és a dir, com a molt perdrem dues o tres classes.
2-Hem plantejat alternatives conjuntament amb els professors i tots (almenys els nostres) semblen estar d’acord en adaptar el currículum de l’assignatura al que està passant aquests dies. A demés pujaran el temari al campus virtual, fet que no ens impossibilitarà continuar amb l’aprenentatge de cada assignatura de forma continuada durant aquests dies.
3-Nosaltres, com a pedagogs, ens perdrem una setmana de docència, cert, però rebrem una formació d’un altre tipus que potser és més útil que moltes de les assignatures que cursem. I el que deia una companya: “una setmana i mitja no és res, quan ens posem malalts també perdem classes i no s’acaba el món”.
4-NINGÚ obliga als alumnes a romandre a les assemblees. Tots som lliures de marxar a la biblioteca a estudiar, a marxar a casa o a anar a les tutories dels professors per a que ens expliquin el temari en el cas de que no l’assimilem amb el que pengin a Internet.
5-Si tots parlem sempre de democràcia i respecte, apliquem-ho: els alumnes que no estiguin d’acord amb aquesta formació que rebrem, i de la que serem partícips actius, que entenguin que la majoria està d’acord amb prendre aquesta mesura.
Podria enumerar 50 punts més a favor d’aquestes jornades, però crec que amb això ja és suficient, a demés a ningú li importa gaire la meva opinió personal. No cal que la gent es preocupi per les notes, ni que diguin “jo pago per venir a classe”, sinó que haurien d’ intentat aprofitar aquesta oportunitat de formar part d’un procés que marcarà un abans i un després a les universitats, una oportunitat que si no fos “imposada” (no trobo la paraula adequada, per això la poso entre cometes) segurament no contemplarien.
I insisteixo, els professors hi han estat d’acord i estan oferint alternatives, així que sabem que els tenim de la nostra part. Intentem gaudim una mica d’una activitat que, de ben segur, molt de nosaltres (i jo el primer) no faríem si no fos d’aquesta forma, ja sigui per manca de temps, de ganes, de por... ja que, al cap i a la fi, la nostra carrera es basa en aprendre a aprendre, aprendre a educar i a educar-nos.
Sobre el desenvolupament de l’assemblea crec que hi ha alguns punts en contra dels membres de la mateixa assemblea de Mundet. Primer de tot crec que han d’entendre que la majoria de gent no ha estat mai en una assemblea, ni en un debat regulat, per això hauríen d' haver explicat una mica més el funcionament d’ aquest debats i ser una mica més tolerant amb les opinions contraries a les seves. No demanem que siguin completament objectius, això és impossible, però almenys entendre una mica la desconfiança de la gent i la poca formació, però sobretot no "alterar-se" amb aquelles opinions diferents.
Amb aquesta reflexió no sé ben bé el que vull dir, solament necessitava endreçar una mica les idees, i els fets, però crec que ha servit de ben poc. No vull que ningú s'ofengui, i menys encara els que han marxat de classe, la seva decisió és completament recpectable i legítima. I com sempre, respecte.
¿Què està passant? ¿Com podem deixar que segueixi passant això? Tots sabem, i molts coneixem de primera mà, el que és el poder de l’autoritat, però tot i així el 90% de la població segueix deixant que ens destorcin aquests que es fan anomenar “defensors de la llei”.
Estem farts de que la televisió no doni la importància que es mereix a aquests fets antidemocràtics i violents que es donen sense cap necessitat amb les nostres autoritats. ¿Per què la gent es queixa tant de la guerra, la guerra, la guerra, i després no mouen un dit per fets que passen a casa nostra? Sembla mentida... de veritat que no ho entenc. ¿Què falla? ¿És un problema d’educació? ¿o és un problema d’ignorància? ¿La ignorància a la que es veu sumida la majoria del ciutadans al no voler contemplar més que els que ens ofereix durant trenta minuts un telenotícies manipulat?
Jo no em puc creure que algú pugui veure aquest vídeo i es quedi indiferent. No m’entra al cap com conflictes com aquests deixen indiferent a totes aquelles persones que després s’alarmen bojament quan un atemptat ha causat 1 mort innocent, o quan els anostres amics americans maten i maten indiscriminadament a la població de països subdesenvolupats. Ah, clar... quan els rota als mitjans de comunicació ens bombardegen amb propaganda anti-terrorista o anti-reivindicativa i fan que conflictes com aquests, els que vivim joves i no tan joves a les manifestacions, quedin eclipsats per problemes internacionals que, a primera vista, sembles més catastròfics. ¿Què passarà amb aquestes imatges i amb els detinguts? En una setmana la gent ja no recordarà res, i els que ho recorden ho veuran tan llunyà que pensaran que solament han sigut un grup de quatre punkis antisistema que busquen brega... o això és el que ens volen fer creure.
Crec que a les classes, vista la majoria d’opinions que els professors ens deixen entreveure, hauríem de parlar més d’aquests fets. Ja no parlo de Bolonya, de fets puntuals com aquests, o de la LOU, sinó de ser també crítics amb el que ens està passant. Està clar que la universitat no està per dir-nos quina posició hem d’adoptar a l’hora de posicionar-nos en conflictes d’aquest tipus, però lògicament el que succeeix en aquestes situacions hauria d’anar en contra de el que és la nostra educació. Una educació que, en certa manera, intenta fer-nos persones tolerants i que vulguem ajudar als demés (de fet, la nostra carrera, es basa en ajudar als demés, almenys d’alguna o altra forma). Aleshores torno a preguntar-me ¿què falla? ¿com pot ser que encara hi hagi gent que no vulgui obrir els ulls? I torno a relacionar aquesta entrada amb el que comentàvem fa uns dies sobre ensenyar valors a l’escola. No cal que siguin uns valors determinats per l’entorn social, per la cultura o pels interessos de l’educand, sinó que son valors comuns en totes les cultures, basats en la tolerància i la reflexió crítica i en la empatia. Crec que si s’ haguessin intentat ensenyar aquests valors temps enrere ara no tindríem aquests problemes.
Hem de pensar que som majoria absoluta, i ja no parlo solament dels universitaris, sinó de la població en general. Hem de començar a educar persones, i amb això no vull dir anti-sistema, que estiguin disposades a canviar la realitat, a contribuir de forma activa en la millora d’un món millor (i no vull que soni com un tòpic típic), ja que si seguim com fins ara l’únic que aconseguirem és continuar sotmesos a la voluntat d’uns pocs, d’ un feixisme camuflat en la paraula “democràcia”, a un capitalisme que ens exprimeix i després ens diu que amb una ajuda per a la vivenda ja podem estar contents. I lo “bo” és que conseguieix que la gent calli...
Documental titulado "Pensant en els altres" emitido por Televisió de Catalunya (Canal 33). Muestra el sistema pedagógico del profesor Toshiro Kanamori en la escuela pública infantil Minami Kodatsuno, en la ciudad de Kanazawa. (Si feu doble click sobre el video us envia a la pàgina del youtube. Allà podeu trobar les altres parts)
A través del vídeo podeu accedir a les altres parts. En total son 6 parts de 10 minuts cada una.
Primer de tot he de dir que feia temps que no m' emocionava tant mirant un vídeo. No sé ben bé si era perquè en el moment de mirar-lo estava més sensible o perquè realment és commovedor. Aquest reportatge ens demostra com es pot educar als alumnes a través d’uns valors comuns que, en principi, ens faran ser feliços.
Tornant una mica al text del que varem parlar fa uns dies a classe, sobre si es podien ensenyar valors a l’escola, crec que aquesta metodologia que s’aplica a la classe del senyor Kanamori ens dóna la resposta a si es poden ensenyar valors. El principal punt del debat que sorgia al parlar sobre aquest tema era que pensàvem que seria impossible ensenyar uns valors que servissin per a tots, ja sigui per la diversitat cultural existent, per les diverses tradicions de la gent, per les ètnies, etc. però els valors als que jo feia referència en antigues actualitzacions, els valors comuns, crec que es reflexa en aquest documental.
L’empatia és la màxima expressió de la tolerància i el “respecte”, i per això és la columna vertebral d’aquest tipus d’educació que es practica en aquesta escola.
És cert que en classes massificades com les nostres seria bastant difícil poder tenir una educació tan “personalitzada” o tan “afectiva”, però no seria impossible. El lema de “ser feliços”, que prediquen en el documental, potencia la motivació de l’alumne per les classes i forma alhora persones més crítiques. També es ressalta la unió, el sentiment de grup, d’ajudar als demés, però totes aquestes característiques son les que es desprenen del sentiment d’empatia. El benestar que es respira a les classes ajuda a que els alumnes estiguin més atents, a que vulguis participar constantment donant la seva opinió, a que tinguin ganes d’aprendre. Això és un altre exemple de la importància de la relació entre educand i educador.
Cert és també que el professors quan s’enfada s’ enfada... i molt! Hi ha un moment del vídeo en el que inclús dona un cop a la pissarra i alça la veu i comença a moure les mans amunt i avall. Això deixa als nens glaçats, però entenen que si ha arribat a aquest extrem és perquè l’han feta grossa. Aquest contrast entre estar excessivament content amb els alumnes i després passar a un pol completament oposat fa que ells mateixos se’n adonin de que han fet malament, i de que vulguin que el seu professor torni a ser com abans, per això assumeixen sempre la culpa i demanen disculpes. Això és disciplina.
Després de mirar-lo i pensar en un nen qualsevol de 10 anys aquí a Catalunya me’n adono del retràs descomunal que portem en relació a escoles així, i no solament a nivell de coneixements, sinó a nivell humà. Totes les comparacions son odioses, però realment veure vídeos d’aquests em fa entendre perquè estem a la cua de l’educació.
Nosaltres som el futur, enriquim-nos i prenen idees de totes les metodologies que anem veient a classe, en vídeos, en escrits, en llibres, i prenem consciència de que podem millorar el futur educatiu!
Us recomano que el mireu, és un documental preciós i molt profitós. Aviam qui pot aguantar les llàgrimes...
