Japó

Avui solament volia actualitzar amb una petita entrada sobre l'educació al Japó, anticipant-me al documental que veurem a classe.
Justament ara estic mirant un "reportatge" (el teniu a sota) sobre la vida i la societat al Japó degut a la curiositat que em va despertar el fenomen hikikomori al llegir-lo en algun bloc. Després de comentar la seva entrada vaig voler saber una mica més sobre aquest fet, i un cop em vaig informar vaig voler saber més sobre la seva educació i la forma de vida per veure si d’alguna forma podia arribar a treure conclusions millor fonamentades sobre el motiu d’aquest aïllament.

Al marge dels hikikomori, el que més m’ha sobtat de la seva de forma de vida ha sigut en el moment en que una dona explicava al reporter que ella no sentia amor pel seu marit. Deia que no es veien gaire, que ell sempre treballa fins tard i que els caps de setmana estva sempre jugant al golf. Bé, doncs en aquesta conversa també estava la filla al davant i deia rient: "clar! així és la vida aquí, així ens han educat, els matrimonis no tenen amor, ni temps per petons ni abraçades". M’ha semblat sorprenent que la seva educació els hagi fet tenir aquesta visió del matrimoni (¿us sona d'algo?...). És trist que per culpa d’una cultura que et ve ja imposada hagis de reprimir tants sentiments o que hagis de perdre’t tantíssimes coses vitals per a la vida vida, sentiments o relacions sense les quals nosaltres no podríem imaginar-nos.

El fet de que hagi relacionat el pensament que tenen del matrimoni amb l’educació m’ha fet pensar en el text que va pujar l’Enric sobre si l’escola hauria d’ensenyar valors als nens. La meva opinió sobre el que penso del fet que s’ensenyin valors a l’escola ve recolzada per la frase anterior que he extret del documental. Considero que al marge del tipus de govern que tingui un país, o que al marge de la ideologia o cultura, hi ha actituds i comportaments humans que s’han de potenciar, sentiments i emocions que ens fan diferents dels demés animals i que ens permeten estar realment vius. Aquesta mena de valors crec que no venen condicionats per quin tipus de política tingui un país, o pel tipus de religió, tot i que ja se sap que és molt difícil que no influeixin: està clar que en una país on predomini una religió que prohibeixi el sexe sense finalitats de procrear, o que prohibeixi expressar l’amor en públic, o que vegi les relacions sentimentals entre individus com algo pecaminós, sempre tindrà una repercussió en l’educació, i que si el que volem ensenyar son "valors socials" podria ser comprensible, però tenint en compte que actualment hi ha una facilitat (pels països més desenvolupats) de viatjar, de canviar de cultura, de país, de vida, s’han d’ensenyar uns valors morals bàsics de forma objectiva i deixant que l’individu valori per si mateix que és lo millor, tot i que això, ara per ara, és un pensament completament utòpic. La societat exerceix massa influència sobre les persones i genera massa rebuig als que no pensen com nosaltres, per això seria arriscat que els valors socials que pogués adquirir el nen pel seu compte fossin diferents als predominants.

Però... ¿qui decideix quins son els valors que s’han d’ensenyar? i... ¿es poden ensenyar "valors" d’una manera neutral? Per mi la neutralitat o la objectivitat sobre valors morals no existeix, conseqüentment la gent acabaria impregnant-se dels de la majoria de la societat, així no hagués servit de res.

Després de aquesta parrafada segueixo una mica perdut i no acabo de saber quina postura defensar, però el que si tinc clar és que la base per a poder parlar de valors hauria de ser el respecte, i a partir d’aquí... ja vindrà lo demés.

Aquí us passo el link, segur que complementa el que veiem a classe:









També surt una conversa sobre sexe molt bona entre el reporter, de Noruega, i una noia japonesa!

¿ Justicia educativa i educació justa ?

"A principios de este mes, la Audiencia de Cantabria absolvió a un hombre de 39 años que mató a su inquilina. El jurado le declaró no culpable pero le obligó a indemnizar a la familia. Se consideró que cuando la estranguló "no era dueño de sus actos", que sus facultades mentales estaban afectadas por la conducta conflictiva de la víctima. La conducta difícil consistía en que la chica, según le habían dicho al casero los vecinos, organizaba fiestas hasta altas horas de la madrugada e invitaba a gente "con malas pintas ." (El País)

Brutal noticia, però no és la única. Justament avui apareixia una altra noticia on un noi va matar fa un parell d' any a uns altres 2 amb 57 punyalades. No va ser jutjat per assassinat perquè es veu que els dos nois, homosexuals, el volien violar. Va ser defensa pròpia, clar. Pobre... a sobre havia consumit cocaïna, per sort! u_u Realment no entenc com pot ser tan injusta la justícia. ¿És un problema d’educació? O simplement és que els interessos dels qui tenen el poder son tan diferents als nostres que ens costa creure el que succeeix? No crec. És molt fàcil donar les culpes sempre a “les lleis”, a “la justícia”, a “el gobierno”... quan realment la culpa és de tots nosaltres que ens hem deixat fer això. No pot ser que l'educació o les escoles, durant tots els seglesque fa que existeixen, hagin seguit educant (o deseducant) a les persones d’aquesta manera, sense capacitat de créixer, de evolucionar, de renovar... i que haguem arribat a deixar que s’apliquin lleis tan desafortunadament (i sinó mireu al pobre Jesusito). ¿Com es poden cometre aquestes errades i nosaltres permetre-ho? ¿és això un problema d'educació?

Ademés costa creure que a les carreres de dret o relacionades amb l'àmbit judicial segueixin educant a gent que, tot i molts d'ells estar en desacord amb moltes de les lleis, saben que tard o d'hora deixaràn lliures a pedòfils, assassins, polítics corruptes, violadors... Jo crec que l'educació, en aquest ambit i en tots, hauria de poder educar -nos de manera que poguèssim questionar-nos l'efectivitat del que hem tingut fins ara i de que siguèssim capaços de canviar-ho.

¿Televisió o tela visió?

Doncs bé, avui inauguro el meu blog amb la meva primera entrada. Tot i que el títol pugui confondre no vull parlar de la manipulació mediàtica, ni de la visió tan particular que tenen els mitjans de telecomunicació d’enfocar les coses, això ja està massa vist, sinó que solament volia llençar, i donar una mica la meva opinió, un parell de preguntes que em venen rondant el cap des de fa unes dies, des del moment que vaig pensar en abordar aquest tema fruit de les magnífiques reflexions d’en Monegal, un dels únics programes que m'agraden:

¿Mirem tanta televisió perquè tenim una escola que avorreix i no potencia les inquietuds i ganes de pensar de la gent, fins al punt que preferim estar embovats hores escoltant la vida dels demés en comptes d’aprofitar el temps aprenent i fent els deures, llegint, etc…? O per contra ¿ha sigut l’excés de televisió i de programes “basura” el que ha fet que perdem l’ interès per l’educació, i ens haguem tornar cada cop més dependents del que ens diuen els de la caixa tonta, perquè ens semblen més divertits i atractius que culturitzar-nos?

No sé si he plantejat bé les preguntes, espero que s’entenguin. De totes formes potser el dubto que plantejo és una mica com lo de “l’ou i la gallina”, però independentment jo crec que és una mica de les dues coses. Si penso en els anys anteriors a l’aparició de la televisió, o inclús quan solament servia per donar noticies o estava controlada completament per la política, suposo que hi havia igualment “mals” estudiants que suspenien, i en aquests casos no era per culpa de la televisió, així que potser ja contesto a la segona qüestió, deixant clar que la televisió no és la causant de la desmotivació dels alumnes. Aleshores solament em queda pensar que si veiem tanta televisió és perquè no ens agrada aprendre el que ens ensenyen.

Faig un incís per deixar clar que tota l’estona que parlo d’ aprendre o d’ensenyar o d’educació em refereixo a la que, suposadament, es dona a les escoles.

Jo considero que si tinguéssim una bona educació i ens tornéssim persones més crítiques i reflexives no ens atreviríem a veure tota la basura que veiem i no ens deixaríem influenciar per les opinions de quatre famosillos o de altres tants periodistes o reporters amb bona imatge.

Realment em sorprenc dels comentaris que escolto al metro, al carrer, o a la mateixa universitat, sobre tonteries que la gent ha vist per la televisió i se les creu, ja sigui en anuncis surrealistes i patètics (però ben decorats) o sobre noticies que decideixen quin ha de ser el nostre punt de vista. És evident que a l’hora de informar a la gent és difícil donar tots els punts de vista, o intentar ser completament formals, però crec que més que de la pròpia televisió la culpa és dels que la mirem i opinem… perquè pensem els que ells volen.

I que passarà després? Ens acabarà educant la televisió a part de la magnífica funció social que fa en l’actualitat? Segur que ens surt més barat que una cangur, així que endavant!!!

A SEGUIR REGALANT EDUCACIÓ ALS NOSTRES FILLS!