Avui actualitzo amb una película genial. El film es diu "Los EduKadores" (Cannes, 2004), rodada a Alemania i amb un pressupost molt baix pel director Hans Weingartner. Lo millor de la película, sense dubte, els diàlegs entre "Los Educadores" i un empresari ric. M'ha semblat que podia encaixar en el blog perqué parla molt de la societat actual i del capitalisme desde els dos punts de vista oposats. Segur que treieu algo de profit!
"Jan y Peter son dos jóvenes alemanes que comparten un destartalado piso y una vieja furgoneta. En apariencia son dos chicos normales, pero cual superhéroes modernos y atados al mundo real, por la noche se transforman en “Los Edukadores”. Entran a las más lujosas mansiones de la ciudad y aunque no sustraen nada, se dedican a cambiar las cosas de sitios, apilar muebles y dejar inquietantes notas del tipo: “Tenéis demasiado dinero” o “Los días de abundancia se han terminado” (título original de la película, mucho más acertado). Su propósito es simplemente asustar a los ricos y comenzar una revolución que acabe por repartir de forma justa la riqueza del mundo..."
Us deixo un dels fragments dels diàlegs:
"- Pero le daré una noticia, señor empresario: La máquina se está calentando.
Nosotros sólo somos la avanzadilla, su época está llegando a su fin. Puede rodearse de su puta tecnología, pero hay gente llena de rabia. Niños llenos de rabia que viven en los suburbios y que sólo ven películas americanas de acción. Eso por una parte, pero hay más: las enfermedades mentales aumentan cada día que pasa, asesinos en serie, personas destrozadas, violencia sin sentido… No pueden alegrarlos con concursos y consumismo, y los antidepresivos no darán resultado eternamente. La gente está harta de este sistema de mierda.
- Si, tengo que admitir que algunas de las cosas que decís son ciertas. Pero Os equivocáis de cabeza de turco. Yo sigo el juego pero no he inventado las reglas.
-Lo que importa no es quien inventó la pistola, lo que importa es quien aprieta el gatillo."
Aquí el link, la podeu veure online sense necessitat de descarregar-la:
"Subvención a las diputaciones provinciales para obras de conservación y mejora de sus centros rurales de Educación Infantil y Primaria.
El Consejo de Gobierno ha aprobado 1.200.000 euros en subvenciones a las diputaciones de Ávila, Burgos, León, Palencia, Salamanca, Segovia, Soria, Valladolid y Zamora para la financiación de obras de reparación, conservación y mejora de los centros de Educación Infantil y Primaria ubicados en municipios de su zona rural.
En la Comunidad existen numerosos municipios en el medio rural en los que se ubican centros de educación infantil y primaria con un pequeño número de unidades escolares, situados en edificios que requieren numerosas obras de reparación, mantenimiento y conservación, así como pequeñas reformas y mejoras. Los ayuntamientos titulares de estos centros, dadas sus dificultades presupuestarias, no pueden abordar su cuidado de forma autónoma con la agilidad que demanda la comunidad educativa(...)"
Fa unes setmanes vaig fer una entrada referent al reportatge de 30 minuts: "Visc a les cases barates" . Aquella escola està fatal, el sostre cau a trossos, hi ha cables al descobert per tot arreu, els serveis fan llàstima, etc. però ningú fa res. ¿Què passa? ¿El Consell de Govern pot aprovar unes subvencions per a escoles rurals espanyoles però la Generalitat de Catalunya no es digna a donar ni una mínima ajuda a centres com els del barri del Bon pastor?
Actualment, la majoria d' escoles que es troben en mal estar dintre de Catalunya són escoles de la perifèria, de barris marginals o amb una majoria d’ escolaritzats provinent d’altres països o pertanyents a altres ètnies. Clar ¿a qui l’importa l’educació o els centres educatius de nens no catalans, o no espanyols? Portem uns anys donant voltes a la LOGSE (ara LOU) i protestant per unes reformes que no ens afavoreixen, Portem queixant-nos de l’ EEES (alies Bolonya) i criticant molts dels canvis educatius que, sovint ens venen imposats, però jo considero que abans de tot això s’han d’arreglar moltes coses, i justament l’ infraestructura crec que és un dels punts bàsics per a una remodelació educativa com les que anem patint. Em sembla molt trist que parlem de l’elitisme de l’educació, o de la “privatització” de la Universitat, i que no protestem per desigualtats com aquesta.
La Constitució Espanyola, a l’article 27, parla de l’educació, però en cap punt es parla de que sigui digna (com diu a l’article de la vivenda, allò de “todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada.”), així que haurem de pensar que no cal estudiar en un centre digne, solament tenir 1 professor i 4 murs que ens tanquin, ¿oi?
Aquí us deixo el meu petit comentari sobre aquest llibre brillant.
BIOGRAFIA
Sebastià Serrano Farrera(Bellvís, Pla d'Urgell1944) és un lingüista català. Estudià matemàtiques i filologia a la Universitat de Barcelona, i s’hi doctorà amb una tesi sobre lingüística matemàtica. Actualment hi és catedràtic de lingüística general i de teoria de la comunicació. El 1969 hi impartí els primers cursos de semàntica general i de lingüística matemàtica de tot l’estat. Ha publicat molts estudis sobre semiòtica, lingüística general, poètica, filosofia, teoria de la ciència i, sobretot, teoria de la comunicació, i ha desenvolupat una reflexió lúcida i original sobre les potencialitats de la comunicació no verbal i la seva influència en les relacions humanes. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi. Actualment dóna classes de Teoria de la comunicació i Lingüística.
IDEES, ESTRUCTURA, I OPINIÓ PERSONAL
El llibre parla sobre la infinitat de formes de comunicació no verbal que existeixen amb les quals participem cada dia de forma passiva o activa. Està enfocat per ajudar a la comunicació amb les cures pal·liatives, tot i que la seva aplicació és genèrica. No sol ho enfoca com a arma que podem utilitzar, sinó com a quelcom per fixar-nos-hi en els demés. Tot seguit,intentaré fer una descripció, a grans trets, dels punts que m’han semblat més importants a destacar i aniré intercalant la meva opinió:
EL llibre comença amb una petita introducció sobre com ha evolucionat la societat fins a aquest ritme de vida de voler-ho tot “ara”, i fa una valoració general de l’estat de la comunicació no verbal en l’actualitat. L’autor l’ estructura en diversos capítols, on els més significatius son els dels sentits i els de les expressions:
FLAIRES I TACTES
D’aquest tema el primer que m’ha enganxat la forma que té l’escriptor de relacionar aquests dos sentis amb les relacions entre neurones que es produeixen als nostres cervells. Això sempre predisposa a la persona per a tenir uns determinats tipus d’actituds abans de qualsevol comunicació verbal.
Aquesta predisposició es dóna gairebé en tots els sentis, però en aquests especialment és on més influeixen a nivell físic, neurològic.
Poso aquesta frase que m’ha marcat especialment: “...cal treure els cossos de l’armari i revestir-los de la seva dignitat com a generadors d’universos de percepcions i expressions”. Dic que m’ha marcat especialment perquè justament aquesta frase incita a fer que deixem de tenir els prejudicis front al contacte físic i que puguem aprofundir en aquest món de la comunicació no verbal com a eina reparadora de relacions i mals o com a previsora de lo advers. So0bretot es refereix al tacte, al contacte amb els demés, en poder fer una frega a l’esquena per generar benestar en l’altre, una carícia, una abraçada... coses que, degut a la nostra independència social, ens veiem obligats a limitar solament a persones íntimes; un error. “No hem d’estalviar en carícies”.
M’ha fascinat la forma en la que parla de les nostres mans, però més encara el fet de que, a través del tacte (o contacte amb els objectes) podem fer que ens comuniquin moltes coses: el seu pes, mida, forma, etc. I conjuntament amb la vista ens dona l’arma més potent de situació d’espai, de connexió, i d’ interactuar amb l’entorn, i amb els demés, per a conèixer-lo.
Com durant to el llibre, li atorga al tacte i a les carícies un factor fonamental per a la millor recuperació d’un malalt.
Sobre els flaire, també m’agradaria destacar el significat que tenen com a record. ¿Quantes vegades recordem una situació i ens ve aquell olor que percebíem en aquell moment? ¿O quantes vegades hem olorat la colònia d’algú que ens ha recordat a aquell amic llunyà o aquella xicota? Es increïble la memòria olfactiva que tenim, per això, comaopinió personal, considero que (al igual que la música) hi ha moments que requereixen uns olors distintius que puguin evocar-nos el record d’aquell moment en un futur.
ELS ULLS
Per a mi, ha sigut un dels temes més apassionants i que amaguen més misteri de tot el llibre, opinió que és compartida amb l’autor.
En Sebastià diu que és la part del cos més utilitzada, sense dubte, en la comunicació no verbal, especialment per a la gent gran.
Diu que els ulls serveixen per a moltes funcions socials: establir les relacions de poder, com a detonant per a establir contacte amb alguna persona, d’interacció prèvia a la comunicació, per a neutralitzar la situació d’intimitat (d’aquí el papers dels ulls com a organitzadors principals de la sociabilitat), de l’ empatia (poder veure el món des dels ulls d’una altra persona), etc.
Ell, li ha donat especial importància amb la relació que hi ha entre els nens, que no aparten la mirada, sinó que se’ls pot mirar fixament: relació entre nen i mare.
Després de llegir aquest capítol vaig fer-ho amb la filla de 1 any i mig d’un amic, al metro, esperant l’autobús, o inclús amb qualsevol nen petit que em creuava, i realment és fascinant la de coses que pots arribar a veure a través d’aquests instants de mirada penetrant. Vaig poder veure la innocència en els seus ulls, el desconeixement, la previsió del gemec, l’ indici d’una rialla... tal com he dit, fascinant. Crec que tots ens podríem passar minuts i minuts llegint els ulls d’un nen, però millor encara és llegir els de la teva parella en un moment d’intimitat, o els d’un amic en un moment de complicitat, de tristesa, etc. Un autèntic món dintre de la comunicació no verbal.
LA VEU i SABER ESCOLTAR
Comença el capítol fent al·lusió a una frase de Demòstenes, un orador del 384 aC, d’ Atenes, que deia “l’èxit del discurs es troba en la representació”. Amb això vol dir que té més força el COM de les coses que el QUE. I quina raó tenia... ja que des de sempre, el carisma a través de la veu, ha sigut el que ha aconseguit que el poble es deixi guiar per ineptes amb bona veu i bona imatge.
Al llibre, en Sebastià diu que el repte per a crear una qualitat de veu excel·lent és creant una veu que transporti competència, seguretat i afecte. Jo personalment considero que la major de les tres ha de ser la seguretat. De res serveix l’afecte si no es manifesta amb seguretat.
També hi ha una cosa que mai havia pensat i que m’ha cridat l’atenció: diu que la velocitat excessiva és un dels signes de la manca de poder, ja que sembla que vulguem parlar ràpid per por a que no se’ns deixi dir el que volem dir, o també es pot interpretar com a indici d’impaciència, d’inseguretat. Hi estic completament d’acord. JO crec que, sense pensar-ho, totes aquestes percepcions les tenim tant assumides que ràpidament podem veure les intencions de les persones, la mentida, la inseguretat, etc. tot de signes que, de ben segur, ens han servit per a la supervivència. Al llibre també apareix una petita pinzellada sobre cóm podem advertir la mentida a través de l’escolta.
Sobre saber escoltar, el que m’ha significat més representatiu, és quan diu que és molt útil per, durant una conversa, mantenir el flux de la comunicació interactuant amb el que parla: preguntes empàtiques, parafrasejar, etc. per mantenir les bones relacions.
CARES i REFINAMENTS EMOTIUS
Sobre les cares parla bàsicament sobre la seva interpretació, tot i que fa un petit apunt sobre cóm les neurones, en veure una cara coneguda, o desconeguda, preparen a les emocions i les posen alerta, ja sigui per a la fugida o per a l’enfrontament. M’ha semblat molt interessant el que comenta sobre la gran importància d’aquest reconeixement, ja que l’home per naturalesa està dissenyat per a la supervivència i, per tant, ha de saber veure en un rostre si hi ha perill o no. També parla sobre la detecció de mentires a través de la cara (igual que amb la veu).
Sobre les emocions, voldria guarda en aquest dossier, un fragment brillant: “La funció de les emocions consisteix a afavorir la continuïtat de la vida. Són uns veritables regals, que la naturalesa ens ha posat a l’equipatge biològic per sobreviure el màxim de temps en un món amb una entropia i una incertesa creixent”. Crec que ha sigut el fragment que més m’ha agradat de tot el llibre, tot i que no sigui estrictament sobre la comunicació no verbal.
La veritat és que he disfrutat moltíssim llegint el llibre. Realment no m’ha aportat res nou a nivell de coneixements, però si que m,’ha fet pensar en coses que potser mai havia pensat. Estic segur que des d’aquest moment pensaré en la comunicació no verbal d’una forma ben diferent, i que hi pararé molta més atenció, atorgant-li la importància que m’ha fet veure que es mereix.
"Más de 100.000 alumnos aprenden sus derechos como consumidores.
La presidenta regional, Esperanza Aguirre, ha visitado el colegio público de Educación Infantil y Primaria 'Infanta Leonor' para ver una muestra de los Talleres Escolares de Consumo que se imparten en los centros para promover, con una metodología participativa, el conocimiento de los derechos del consumidor y la adquisición de hábitos
http://www.telemadrid.es/actualidad/noticia.pag?codigo=216257 Sembla que poc a poc hi ha petits canvis en llocs concrets, casos esporàdics on s’aplica una metodologia diferent per ensenyar i amb un temari adaptat a la realitat social. Segur que els hi servirà molt més que memoritzar fórmules.
Crec que si tenen alguna cosa en comú tots aquests nens, independentment de la carrera que estudiïn, on visquin o en el que treballin, és que tots son i seran consumidors durant tota la vida. Podríem qüestionar-nos si la formació que reben és objectiva, o preguntar-nos sobre qui ha dissenyat el que se’ls hi ensenyarà, o si hi ha interessos dels que fan els tallers, etc. però el que jo no dubto és que la idea és molt bona, tot i que la seva aplicació pot generar queixes. Suposo que a cap explotador capitalista li farà gràcia que ensenyin als nens a valorar el que compren, d' on ve, com s’ha fet, qui l’ha fet, etc., ni als estafadors que ens venen productes defectuosos, que ens duraran quatre dies, tampoc els hi farà gràcia que els futurs adults aprenguin a saber queixar-se o protegir-se. I que no ens enredin!
També els hi ensenyen a consumir amb moderació. El que m'ha fet "gràcia" és que, per una altra banda, alguns economistes diuen que hem de consumir per a sortir de la crisi, que hem de fer circular els diners per a reactivar l'economia... a gastar! Teoria Keynesiana li diuen... ¿Què fem?
