"Hombre Mirando al Sudeste"

Intentaré trobar els paral.lelismes existents entre el film “Hombre Mirando Al Sudeste”, escrita i dirigida per Eliseo Subiela al 1986, i alguns dels autors més representatius de la sociologia. A grans trets, es podria resumir com a l’aparició, a un manicomi, d’un home (Rantés) que assegura venir d’un altre planeta amb l’intenció d’investigar “l’estupidesa humana”. El seu discurs és sobre la deshumanització que ha anat patint la nostre espècie que, creient-se alié als problemes de la natura i dels demés, s’ha transformat en un ésser egoista i egocèntric guiat per l’avaricia. Ell ve d’un planeta on no existeixen els sentiments individuals com a tal, sinó que s’actúa com hauria de ser naturalment, guiat per el racionalisme, el respecte mutu, ometent les aparençes (de fet, ell diu que és un anagrama) i reinada per la pau.

La societat de la que suposadament prové el protagonista es podria relacionat amb el tipus de societat positiva a la que Comte creu que hauríem d’evolucionar (o evolucionem): una societat “apolítica teológica y apolítica metafísica (...) subordinació necessaria y permanent de la imaginació a la observació”. El planeta de’n Rantés està dominat per la ciència, per un ORDRE Y PROGRÉS (2) que fa que les pautes estiguin fortament definides, tant que sigui inqüestionable el correcte funcionament social pautat per un ordre lógic d’una vida endreçada que evoluciona a través de lo observable, on l’únic Déu real és el de la ciència, el de la realitat biològica i natural de la vida. Ell, com afirmarà dient a un dels humans “el lugar al que usted me quiere llevar es el pasado del hombre.” (referint-se a la societat actual), veu els estadis metafísics o teològics com quelcom antiqüat, com una estapa del passat que s’ha de corregir, tal i com afirma Comte considerant l’evolució de la història com “un gegant procés de creixement continu del coneixement científic”, justamente com la societat de la que prové Rantés que, per a ell, és la societat més evolucionada que existeix-.
Una vegada s’arriba a aquest punt, la societat, tal i com crec que succeeix en el cas del protagonista, s’estanca, tal i com deia també Comte, ja que “l’estadi positiu será históricament el definitiu (...) el fi de la història”.

La pel.lícula no es desenvolupa casualment en un manicomi, sinó que és justament en aquesta institució on hi ha la gent, suposadament, boja, però en aquest cas són els únics que consideren a Renet com a un home bo, un home que els ajuda en tot el que pot de forma incondicional, però no perquè tingui sentiment de compassió, sinó perquè al seu món evolucionat l’ajut és quelcom inqüestionable perquè ha estat socialitzat d’aquesta forma i no pot entendre cóm els humans dubtem a l’hora d’ajudar als nostres. Aquesta idea es podria enllaçar amb la teoria de Durkheim sobre el pensament divergent, on es considera que aquest (en el cas del film sobre les diferències dels homes) no existeix, en part, perquè “l’educació perpetua y reforça aquesta homogeneitat, fixant a priori a l’ànima del nen les semblançes essencials que imposa la vida col.lectiva” (3), i això és exactament el que fa que Rantés no pugui pensar d’una altra forma. Per ell, aquesta es l’autèntica i millor forma de viure socialment.

En la societat que descriu Renet, el saber es transmet de generació en generació amb les normes socials i la cultura, i aquest és el meteix paper que té la societat per a Parsons, delimitant el paper i els rols socials que s’estableixen per a cada individu. La diferència fonamental és que en la societat del protagonista això es transmet d’una forma una mica més complexa, a través de conexions físiques amb una mena de Déu que representa a la societat, per això Renet es passa hores mirant cap al seu planeta enviant i rebent informació, tant sobre el que ha de fer com sobre el que va descobrint.
A part de l’observació, en Renet també realitza estudis científics sobre el cervell, per a comprendre les relacions entre les persones i el seu funcionament, però sempre evitant les especulacions, com a la societat positivista de’n Weber.

Com a conclusió crec que en tot el film es posa de manifest el paral.lelisme entre les idees de Comte i les del planeta del protagonista i que, amb una mica d’imaginació, podríem imaginar-nos perfectament com seria aquest planeta ajudant-nos de la teoria de l’autor.


3) E. Durkheim: “Educación como socialización” (1973).