Avui solament vull deixar un video que vaig veure, també, al programa 30 minuts: "A punt de començar un nou curs escolar, "30 minuts" s'endinsa en un experiment que comporta una nova forma d'estudiar. Un equip del programa ha passat tres mesos en una classe d'adolescents d'un institut d'educació secundària constituïts en una mena de "banc de proves" per superar el desinterès, a còpia d'observar els primats del Zoo de Barcelona i fer-ne un treball documental."
L'enfocament que fan d'aquestes classes m'ha recordat a la metodologia que s'aplicava en moltes de les escoles que apareixien al llibre "Escuelas Democráticas" per M.W. Apple i J.A. BEANE. En el llibre, al igual que al codumental, les classes i el currículum no tenien un patró fix, sinó que eren els mateixos alumnes, depenent de les seves inquietuds, els que anàven construint dia a dia el que era el desenvolupament de l'assignatura. D'aquesta manera, a part de tenir unes classes més pràctiques i dinàmiques, s'assegura la motivació de l'educand, ja que és ell mateix qui marca les pautes a seguir i conjuntament es decideix què i com es volen fer les coses. Això, crec, és un factor determinant per enriquir el potencial d'aprenentatge i per a superar el desinterès.
Al video surten algunes crítiques que fan els professors més "tradicionals". Està força bé, us engresco a que el mireu :)
Ahir per la nit vaig veure el vídeo del programa 30 minuts de "Visc a les cases barates". Al vídeo s’intenta mostrar, una mica per sobre, quin és el dia a dia en una escola d'un barri marginal de Barcelona on la majoria d’alumnes son gitanos. És sabut que la gent d’ètnia gitana (almenys la part que coneixem) és completament diferent a la nostra, tant a nivell de forma de vida com a nivell educatiu. A les aules es veu el "descontrol" que tenen, però sobretot l’alt grau d’analfabetisme.
L’escola està destruïda i l’ajuntament no vol invertir en una escola d’un barri marginal on gairebé no hi arriba el transport públic, i menys encara la població catalana, aquest és el gran problema que vol reflexa el vídeo. Hi ha cables d’electricitat a l' abast de qualsevol nen, hi ha sostres que s’enderroquen, serveis inundats, etc: una vergonya.
La majoria de professors d’aquesta escola saben al que s’enfronten, i per això es prenen la docència des d’un altra punt de vista. No realitzen les típiques classes d’una hora on el professor parla i parla i els alumnes solament escolten, sinó que s’intenta interactuar amb l’alumne i, degut al nombre reduït d’estudiants per aula, s’intenta personalitzar (a grosso modo) l’educació. Els professors realment es preocupen pels alumnes, de fet hi ha una professors que diu que un dia va anar a casa d' un alumnes a buscar-lo.
El que m’ha agradat és la llibertat que tenen els alumnes, no pel fet de que els deixin fer el que volen, sinó pel fet de que el docent sàpigui adaptar-se a la realitat. Ell mateix ho diu: "seria absurd fer classes de més de 20 minuts i tenir als alumnes tancats a classe". Donen una gran importància a l' entorn, al barri, a la realitat social que viuen els alumnes en general, i crec que això hauria de servir de precedent.
Un dels professors (que de fet és un economista) planteja el problema que sorgirà a llarg termini: s' eixamplarà l' esquerda social que ens separa. ¿Què fem? ¿Com creieu que podríem adaptar la "forma de vida" d' aquesta ètnia en una escola? A mi realment em costa trobar una resposta, i per molt que hi penso no veig la forma de homogeneïtzar una educació comuna.
Solament volia postejar aquest vídeo perquè crec que l’hauríeu de veure tots. A mi realment m' ha despertat unes ganes boges de voler donar docència en centres així, on la originalitat i l’experimentació estan presents en tota la carrera del docent: s' han d’adaptar a la situació, s’han de plantejar noves formes d’ensenyar, però sobretot penso en la satisfacció que deuen sentir quan veuen que els seus alumnes volen aprendre i ho fan, cosa que passa molt poc amb els professors actuals on la docència, a vegades, es torna un procés unidireccional on falta un dels factors més macos de la professió: l' afectiu, i justament en aquest cas podem veure la força que adquireix i la necessitat de la seva existència.
Un altra punt que destaco, enllaçant amb lo que deia a l’entrada de "La Ola" (2008), és que la majoria de nens van a "El Culto", una mena de lloc on poden cantar, resar, i estar en contacte amb Déu (es consideren evangelistes), creença que reflexa la necessitat de tenir alguna cosa com a referent, alguna cosa en la que creure, quelcom pel que viure, actuar... quelcom on recolzar-se.
Em quedo amb aquesta frase exemplar: "Jo li valoro lo positiu. Ell es va estar a classe, escoltava, i feia l’esforç de contestar encara que no contestés bé, llavors, clar... anar pensant "no, és que ja veig que mai de la vida aprendran...". Jo valoro lo positiu, l' esforç que fan ells."
Per fi he aconseguit veure la pel•lícula original de La Ola, filmada a l’any 1981 pel director Alexander Grasshoff, alemany (qui ho diria amb aquest nom!). La versió que he penjat de la pel•lícula en l’ anterior entrada està en anglès, però se sent bastant bé i no costa gaire de seguir. Destacaré alguns dels canvis que he apreciat:
En aquesta versió l’experiment comença quan, mentre parlen de l’autocràcia a classe, una alumna li demana al professor: “Com ho feien per exterminar tanta gent sense que ningú digués res? Què els hi deien als demés per enganyar-los?”. Arrel d’aquesta pregunta, el professor no sap que respondre i comença a documentar-se per poder respondre adequadament la pregunta. Quan finalment creu haver torbat la resposta decideix ensenyar-li als seus alumnes com va ser possible una dictadura i com la majoria la va poder acceptar.
La trama és semblant a la de la versió actual del film, tot i que en aquest cas les classes que transformen l’actitud dels alumnes duren dues setmanes i estan millor estructurades:
Primer comença tot com un joc. El professor vol que els alumnes comprovin el poder de la DISCIPLINA. Ells mateixos se’n adonen de que amb disciplina les coses els hi van millor.
En segon lloc, quan ja estan disciplinats, els hi ensenya el poder de la COMUNITAT.
Per últim els hi vol demostrar la magnitud del poder de l’ ACCIÓ gràcies a la disciplina i a la comunitat.
Tot acaba quan fan una última reunió i el professors els hi posa un fragment d’un discurs xenòfob d’ Adolf Hitler. És en aquest moment quan els nois reaccionen. La veritat és que aquesta versió m’ha agradat més que la nova. Lògicament la nova producció ha volgut incloure elements que no son fidels a l’experiment real, com la mort d’un dels alumnes que passa al final, però bé... A demés dura solament 47 minuts i es centra més en el que passa a l’aula, no hi ha tanta palla com a la moderna.
Un dels altres motius pel que segueixo pensant que aquest experiment no es podria fer ara, a part de com un joc dintre de l’aula, és perquè actualment la televisió no està tan controlada com abans. Qualsevol pot tenir a casa seva 300 canals diferents, ja siguin locals, comarcals, d’altres parts del món, privats, públics... i això, juntament amb els altres mitjans de comunicació més o menys lliures, impedirien que sol rebéssim informació d’una banda com va passar fa 70 anys. Aleshores potser solament veien unes noticies manipulades que els hi feien pensar el que volien els que tenien el poder, però ara això seria una mica difícil en situacions tan radicals. La desinformació o falta de contrainformació van ser un dels causants d’aquesta ignorància col•lectiva.
Hi ha un moment quasi al final quan el professor els hi diu: "Si hem aconseguit això en dues, setmanes imagineu-vos amb quina rapidesa podriem convèncer a tot l'institut, a tot el poble, a tot el païs!". Jo personalment crec que és una de les reflexions menys acertades de la pel.lícula. Precisament el seu "ocultisme" inicial era el que els deixava fer, però quan passen uns dies i començen a mostrar a la demés gent de l'institut el que son, els acaben odiant tots. Tenen problemes amb els amics, amb els familiars, etc. La mostra està en que de tots els estudiant de l'institut son una minoria els que assisteixen a les classes de "La Ola" després de veure quina gent la forma.
La resposta de la noia de la pel•lícula crec que la trobem en els 3 punts que tracten en la pel•lícula: disciplina (guiats per un líder carismàtic), comunitat (creant un sentiment de pertànyer a una majoria amb poder) i passant a l’acció conjuntament. Tot això, com a resultat final, els feia centrar-se tant en ells mateixos que deixàven de banda lo demés. No volien veure la realitat, sinó que solament es veien a ells com a centre de tot i com a part de a cosa més important de la seva vida: una comunitat.
Tot i així crec que com a mètode pedagògic el que es veu en aquest experiment és fortament eficaç: la disciplina com a eix principal de l’educació, sempre que sigui alhora satisfactòria i atractiva pels educands.
De totes formes considero que, actualment, en el camp econòmic estem bastant sotmesos a una mena de feixisme camuflat. ¿ No son les empreses privades, dominadores de l’economia, les que, sutilment, ens han sotmès al seu capitalisme? I aquí estem, la gran majoria sotmesos a una economia que no podem controlar.
Ara solament em faltarà lleguir el llibre, aviam com va anar realment!
L’altre dia a classe ( 24/02/09) vem parlar sobre les teories pedagògiques actuals. Aquí van unes pinzellades:
- Pedagogies Perennes --> Pre-modernitat. Busquen mantenir i legitimar l’ordre. No caduquen. Des d’aquesta visió es conserva el “legado” cultural, no està oberta al canvi. Necessiten un referent que generalment sol ser teocràtic, un ser suprem, tot i que no necessàriament ha de ser de caire religiós. Els que recolzen aquesta pedagogia creuen que els humans no estem qualificats per a canviar l’herència cultura, creuen que no som prou intel·ligents. També legitimen la superioritat del mestre i tenen cert caràcter ocultista
-Pedagogies Performatives -->Apareix durant la il·lustració. També anomenades positivistes. Busquen la recerca de la màxima eficàcia; l’èxit escolar. El primer objectiu és el rendiment. Tenen una base científica màxima i clarament individualista. Aposten per la racionalitat.
-Pedagogies Hermenèutiques-->S. IXI. Busquen el significat a través de la relació històrica amb la voluntat d’entendre. Donen pes a el fet d’interpretar, de conèixer a l’altre a través del diàleg. Es centren molt en la tradició i en mantenir i conservar les diferències culturals, de gènere, etc. Ressalten la importància del grup, de lo cultural, d’aquí sorgeix la pedagogia intercultural. El centre és reconèixer a l’altre, atorgar-li la importància que es mereix.
-Pedagogies Post Estructuralistes -->S. XX, modernitat. Parteixen de que no hi ha relats col·lectius sinó un individualisme. No admeten comparacions. Busquen aprofundir al màxim en el relat personal de cada individu. Van en contra del currículum.
-Pedagogia Crítica --> A partir dels anys ’70. Té un origen marxista, busquen el canvi social, transformar-lo. El currículum l’hem de fer entre tots. És una pedagogia clarament transformadora.
Si veiem l’evolució de la pedagogia podem destacar tres canvis bàsics que hem vist durant el primer bloc de l’assignatura:
-Hem passat de centrar-nos només en l’educador a centrar-nos en l’educand. Podríem dir que ara l’alumne, en teoria, és el centre d’atenció.
-Passem de centrar-nos en l’ensenyament a centrar-nos en l’aprenentatge (LLL, life long learning)
-Passem de parlar de “centre escolar” a parlar de “centre educatiu”.
Aquesta pel·lícula és un remake del curtmetratge “Die Welle” (“La “Ola”), rodada al 1981 i inspirada alhora en un experiment realitzat al 1967 pel director Ron Jones a un institut de Palo Alto, California. L’objectiu era demostrar com es podia posar en funcionament un règim totalitari. La diferència de la pelíl.licula del 2008 és que el professor no volia fer un "experiment", sinó una classe diferent. Ademés és a Alemania.
La primera crítica de la pel·lícula es que els esdeveniments succeeixen en un període de temps massa curt, tenint en compte que tot i que l’experiment (les classes sobre autarquia) duren cinc dies, els alumnes al tercer dia ja comencen a mostrar canvis de comportament tant dintre com fora de les aules, i parlem de “La Ola” com si fos la seva vida. També creen una pàgina a Internet , comencen a extorsionar als companys perquè s’uneixin a La Ola, surten a fer pintades de nit, etc. Tot va massa ràpid. El que m’ha semblat també estrany és que un dels nois fa una pintada gegant en una torre i al dia següent aquesta surt als diaris, però tot i que la policia hi intervé a ningú se li acudeix relacionar-ho amb la pàgina web que han creat al myspace on surten els noms i les fotos dels membres de La Ola.
És cert que en l’actualitat (a diferència de, per exemple, l’època del III Reich) hi ha infinitat d’avenços en la telecomunicació que permeten expandir a una velocitat vertiginosa qualsevol informació, i que és molt fàcil poder contactar amb qualsevol persona, però tot i així crec que el procés de captivar als alumnes seria molt més lent que el de la pel·lícula. En 2 o tres dies ja tenen una pàgina web que facilita l’expansió d’informació, però l’error més gran de la pel·lícula és que en cap moment parlen d’uns objectius que vulguin aconseguir. Solament parlen d’unitat, de estar sempre junts, de ajudar-se mútuament, però en cap moment parlen dels factors més importants que van marcar polítiques nazis (tal com ells volen emular), com per exemple el racisme, l’economia, etc. així que no em queda encara gaire clar per quina finalitat lluiten aquests alumnes.
El factor comú que uneix a la majoria dels alumnes que es deixen influenciar és que venen de famílies més o menys desestructurades. No són els típics nens feliços sense complexos, sinó que tenen sentiments pronunciats d’inferioritat o inclús marginació. El moment de la pel·lícula en el que te’n adones de que s’està produint el canvi es quan un dels nois de La Ola, que anteriorment era un marginat a l’escola, es defensat per dos membres quan un anarquista (un punki…) l’increpa. En aquest moment és quan veus que la unitat i el pertànyer a La Ola ha suprimit les diferències que existia abans entre ells. A demés és un potenciador clar de la dependència que se li crea a aquest noi marginat: ara és algú.
Hi ha frases com "La Ola significa algo para mi: el grupo. Tú tienes una familia, yo no”, o "Nadie se interesa por mi en mi casa" que demostren que La Ola fa la mateixa funció que fa la religió en els creients més extrems: donar sensació de tenir quelcom, pertànyer a alguna cosa.
A l’ inici de la peli, el professor que decideix provar l’experiment, també se’ns mostra com a un “marginat” dintre dels professors, ja sigui per la seva vida d’anarquista, pel seu aspecte, o per ser un professor més “enrotllat” que els demés. De fet ell mateix diu: “Siempre he sido un pedagogo de segunda”. El punt fort és que té un gran carisma.
En en el moment que va començar amb aquest mètode diu que “"todo esto tiene un fin pedagógico", però al veure que té el control sobre la gent i que se sent algú, s’excusa en la finalitat pedagògica de l’experiment quan la finalitat principal és que ell se sent poderós, per això se li acaba escapant tot una mica de les mans: ell mateix s’ho acaba creient. Per sort pot reaccionar, però potser ja és massa tard.
Crec que aquest és un dels punts fonamentals de la pel·lícula que recolzarien la meva teoria de que MAI es podria donar una situació així en la actualitat. Em refereixo al fet de que el professor, tot i tenir el paper de controlador, de dictador (potser el rol més atractiu i que més corrompria a qualsevol) acaba adonant-se de la bogeria que està fent, se’n adona de que no està bé el que fa quan una de les seves alumnes li fa veure que ha anat massa tard. Crec que ara, encara que els alumnes puguem ser mitjanament “manipulables” fins una certa edat, si els nostres pares, o els demés professors, o inclús els demés alumnes, veiessin que està passant això, ho frenarien ràpidament i mai podria seguir d’aquesta manera. La majoria de nosaltres tindríem a algú que ens obriria els ulls. ¿O potser no?
Nosaltres, normalment, no cedim si no ens ofereixen res atractiu, i en el cas de l’enfocament que es fa de la pel·lícula els alumnes, a part de una relativa protecció, no els hi ofereix res. No apareixen parlant de problemes personals, ni es consolen mútuament, ni parlen d’objectius comuns, sinó que solament pertanyen a quelcom que no saben ni quina ideologia o finalitat té. Si sapiguèssin realment quina és la ideologia segurament s'ho repensarien. El que demostra la película és que es pot inculcar disciplina i un sentiment desmesurat d'unitat per cubrir carències personals, de poder per pertànyer a un grup, de força, però no mostra realment la finalitat d'aquesta unitat a part de no ser un "marginat", i crec que no és equiparable a la finalitat dels regims feixistes. És veritat que el paral.lelisme que podríem fer és relatiu a el fet de "despreciar" o considerar "enemic" al que és diferent de nosaltres, però en aquest film la diferència és la roba, la salutació, el fet de pertànyer, o no, a La Ola... i no crec que es pugui comparar amb el que ha sigut la realitat a la que fan referència.
Això és la meva opinió, és discutible, però fins que no es demostri lo contrari seguiré pensant que no tindria sentit fer-ho ara. Únicament crec que podria causar algun efecte en la població marginada, o en escoles d’alguns barris més desafavorits, o en grups socials reduïts, igual que passa actualment amb els 33 o amb els grups nazis espanyols: son una minoria absoluta.
Aquí us deixo els links de la pel·lícula original de 1981. Encara no l’he vist, s’està descarregant! Axí que si algú l’ aconsegueix veure que m’ho digui, si us plau:
Per si algú es va quedar amb ganes de veure com era l'educació en general al Japó, us deixo un documental on apareixen varies escoles diferents. M'ha semblat bastant aclaridor, aviam que us sembla:
Veureu infinitat de semblançes amb l'escola tradicional més estricta. ¿Per què a ells els hi funciona i a nosaltres ens ha anat tan malament?
Avui solament volia actualitzar amb una petita entrada sobre l'educació al Japó, anticipant-me al documental que veurem a classe. Justament ara estic mirant un "reportatge" (el teniu a sota) sobre la vida i la societat al Japó degut a la curiositat que em va despertar el fenomen hikikomori al llegir-lo en algun bloc. Després de comentar la seva entrada vaig voler saber una mica més sobre aquest fet, i un cop em vaig informar vaig voler saber més sobre la seva educació i la forma de vida per veure si d’alguna forma podia arribar a treure conclusions millor fonamentades sobre el motiu d’aquest aïllament.
Al marge dels hikikomori, el que més m’ha sobtat de la seva de forma de vida ha sigut en el moment en que una dona explicava al reporter que ella no sentia amor pel seu marit. Deia que no es veien gaire, que ell sempre treballa fins tard i que els caps de setmana estva sempre jugant al golf. Bé, doncs en aquesta conversa també estava la filla al davant i deia rient: "clar! així és la vida aquí, així ens han educat, els matrimonis no tenen amor, ni temps per petons ni abraçades". M’ha semblat sorprenent que la seva educació els hagi fet tenir aquesta visió del matrimoni (¿us sona d'algo?...). És trist que per culpa d’una cultura que et ve ja imposada hagis de reprimir tants sentiments o que hagis de perdre’t tantíssimes coses vitals per a la vida vida, sentiments o relacions sense les quals nosaltres no podríem imaginar-nos.
El fet de que hagi relacionat el pensament que tenen del matrimoni amb l’educació m’ha fet pensar en el text que va pujar l’Enric sobre si l’escola hauria d’ensenyar valors als nens. La meva opinió sobre el que penso del fet que s’ensenyin valors a l’escola ve recolzada per la frase anterior que he extret del documental. Considero que al marge del tipus de govern que tingui un país, o que al marge de la ideologia o cultura, hi ha actituds i comportaments humans que s’han de potenciar, sentiments i emocions que ens fan diferents dels demés animals i que ens permeten estar realment vius. Aquesta mena de valors crec que no venen condicionats per quin tipus de política tingui un país, o pel tipus de religió, tot i que ja se sap que és molt difícil que no influeixin: està clar que en una país on predomini una religió que prohibeixi el sexe sense finalitats de procrear, o que prohibeixi expressar l’amor en públic, o que vegi les relacions sentimentals entre individus com algo pecaminós, sempre tindrà una repercussió en l’educació, i que si el que volem ensenyar son "valors socials" podria ser comprensible, però tenint en compte que actualment hi ha una facilitat (pels països més desenvolupats) de viatjar, de canviar de cultura, de país, de vida, s’han d’ensenyar uns valors morals bàsics de forma objectiva i deixant que l’individu valori per si mateix que és lo millor, tot i que això, ara per ara, és un pensament completament utòpic. La societat exerceix massa influència sobre les persones i genera massa rebuig als que no pensen com nosaltres, per això seria arriscat que els valors socials que pogués adquirir el nen pel seu compte fossin diferents als predominants.
Però... ¿qui decideix quins son els valors que s’han d’ensenyar? i... ¿es poden ensenyar "valors" d’una manera neutral? Per mi la neutralitat o la objectivitat sobre valors morals no existeix, conseqüentment la gent acabaria impregnant-se dels de la majoria de la societat, així no hagués servit de res.
Després de aquesta parrafada segueixo una mica perdut i no acabo de saber quina postura defensar, però el que si tinc clar és que la base per a poder parlar de valors hauria de ser el respecte, i a partir d’aquí... ja vindrà lo demés.
Aquí us passo el link, segur que complementa el que veiem a classe:
També surt una conversa sobre sexe molt bona entre el reporter, de Noruega, i una noia japonesa!
"A principios de este mes, la Audiencia de Cantabria absolvió a un hombre de 39 años que mató a su inquilina. El jurado le declaró no culpable pero le obligó a indemnizar a la familia. Se consideró que cuando la estranguló "no era dueño de sus actos", que sus facultades mentales estaban afectadas por la conducta conflictiva de la víctima. La conducta difícil consistía en que la chica, según le habían dicho al casero los vecinos, organizaba fiestas hasta altas horas de la madrugada e invitaba a gente "con malas pintas ." (El País)
Brutal noticia, però no és la única. Justament avui apareixia una altra noticia on un noi va matar fa un parell d' any a uns altres 2 amb 57 punyalades. No va ser jutjat per assassinat perquè es veu que els dos nois, homosexuals, el volien violar. Va ser defensa pròpia, clar. Pobre... a sobre havia consumit cocaïna, per sort! u_u Realment no entenc com pot ser tan injusta la justícia. ¿És un problema d’educació? O simplement és que els interessos dels qui tenen el poder son tan diferents als nostres que ens costa creure el que succeeix? No crec. És molt fàcil donar les culpes sempre a “les lleis”, a “la justícia”, a “el gobierno”... quan realment la culpa és de tots nosaltres que ens hem deixat fer això. No pot ser que l'educació o les escoles, durant tots els seglesque fa que existeixen, hagin seguit educant (o deseducant) a les persones d’aquesta manera, sense capacitat de créixer, de evolucionar, de renovar... i que haguem arribat a deixar que s’apliquin lleis tan desafortunadament (i sinó mireu al pobre Jesusito). ¿Com es poden cometre aquestes errades i nosaltres permetre-ho? ¿és això un problema d'educació?
Ademés costa creure que a les carreres de dret o relacionades amb l'àmbit judicial segueixin educant a gent que, tot i molts d'ells estar en desacord amb moltes de les lleis, saben que tard o d'hora deixaràn lliures a pedòfils, assassins, polítics corruptes, violadors... Jo crec que l'educació, en aquest ambit i en tots, hauria de poder educar -nos de manera que poguèssim questionar-nos l'efectivitat del que hem tingut fins ara i de que siguèssim capaços de canviar-ho.
Doncs bé, avui inauguro el meu blog amb la meva primera entrada. Tot i que el títol pugui confondre no vull parlar de la manipulació mediàtica, ni de la visió tan particular que tenen els mitjans de telecomunicació d’enfocar les coses, això ja està massa vist,sinó que solament volia llençar, i donar una mica la meva opinió, un parell de preguntes que em venen rondant el cap des de fa unes dies, des del moment que vaig pensar en abordar aquest tema fruit de les magnífiques reflexions d’en Monegal, un dels únics programes que m'agraden:
¿Mirem tanta televisió perquè tenim una escola que avorreix i no potencia les inquietuds i ganes de pensar de la gent, fins al punt que preferim estar embovats hores escoltant la vida dels demés en comptes d’aprofitar el temps aprenent i fent els deures, llegint, etc…? O per contra ¿ha sigut l’excés de televisió i de programes “basura” el que ha fet que perdem l’ interès per l’educació, i ens haguem tornar cada cop més dependents del que ens diuen els de la caixa tonta, perquè ens semblen més divertits i atractius que culturitzar-nos?
No sé si he plantejat bé les preguntes, espero que s’entenguin. De totes formes potser el dubto que plantejo és una mica com lo de “l’ou i la gallina”, però independentment jo crec que és una mica de les dues coses. Si penso en els anys anteriors a l’aparició de la televisió, o inclús quan solament servia per donar noticies o estava controlada completament per la política, suposo que hi havia igualment “mals” estudiants que suspenien, i en aquests casos no era per culpa de la televisió, així que potser ja contesto a la segona qüestió, deixant clar que la televisió no és la causant de la desmotivació dels alumnes. Aleshores solament em queda pensar que si veiem tanta televisió és perquè no ens agrada aprendre el que ens ensenyen.
Faig un incís per deixar clar que tota l’estona que parlo d’ aprendre o d’ensenyar o d’educació em refereixo a la que, suposadament, es dona a les escoles.
Jo considero que si tinguéssim una bona educació i ens tornéssim persones més crítiques i reflexives no ens atreviríem a veure tota la basura que veiem i no ens deixaríem influenciar per les opinions de quatre famosillos o de altres tants periodistes o reporters amb bona imatge.
Realment em sorprenc dels comentaris que escolto al metro, al carrer, o a la mateixa universitat, sobre tonteries que la gent ha vist per la televisió i se les creu, ja sigui en anuncis surrealistes i patètics (però ben decorats) o sobre noticies que decideixen quin ha de ser el nostre punt de vista. És evident que a l’hora de informar a la gent és difícil donar tots els punts de vista, o intentar ser completament formals, però crec que més que de la pròpia televisió la culpa és dels que la mirem i opinem… perquè pensem els que ells volen.
I que passarà després? Ens acabarà educant la televisió a part de la magnífica funció social que fa en l’actualitat? Segur que ens surt més barat que una cangur, així que endavant!!!
A punt de començar un nou curs escolar, "30 minuts" s'endinsa en un experiment que comporta una nova forma d'estudiar. Un equip del programa ha passat tres mesos en una classe d'adolescents d'un institut d'educació secundària constituïts en una mena de "banc de proves" per superar el desinterès, a còpia d'observar els primats del Zoo de Barcelona i fer-ne un treball documental."
